Quan sigui gran vull ser Tzipi Livni.

Arribem a Jerusalem amb una ressaca considerable i molt poques hores de son. Són les 10 del matí i aquesta vegada el trajecte en tren se’ns ha fet molt més curt del que voldríem, però tots dos ens hem posat l’única camisa que tenim i s’agraeix l’aire de tardor que tant trobem a faltar a Herzliya. Avui visitem la Knesset i veurem la Tzipi Livni. A les 11 en punt som a l’entrada, des d’on podem veure l’edifici imponent que sembla un estadi de futbol a l’altra banda de l’esplanada, esperant el grup de la universitat que ens ha de colar. Fa poc més de 24 hores que hem enviat un mail a l’organitzador, que no ha sabut tenir un no per resposta. No ens sentim plenament afortunats fins que el grup no desembarca a la Knesset: homes fets i drets, encorbatats, catedràdics i demés eminències vingudes d’arreu del món a participar en un seminari sobre immigració, nacionalisme i l’estat-nació. Ens sentim petits petits, el J. i jo, amb les nostres motxilles i els nostres 20 anys, la nostra il·lusió i aquells nervis de quan els pares creuen que ja no ets un nen i et porten al teatre a veure una obra de grans per primera vegada. Alguns dels assistents ens pregunten curiosos d’on hem sortit i ens fa vergonya dir que no tenim cap doctorat ni hem cursat cap màster, però ja som dins i això és la Knesset, aquest és el parlament del que tant ens han parlat, aquest és el lloc que tot el món vigila. Amnon Rubinstein, actual degà de la facultat de dret de la universitat, exmembre de la Knesset i exministre de moltes coses, ens ensenya l’edifici i s’hi passeja com si fos casa seva, saludant a tothom. Aquest país és una gran família. Ens explica algunes anècdotes parlamentàries i el problema de governabilitat que suposa el fet que un 2% dels vots ja doni escons. Aviat es fa l’hora de dinar. La dada: un àpat a la Knesset costa el mateix que una caixa de cereals al súper (4’80€), i a més a més és deliciós. La conversa és interessant però el temps ens atrapa i ja hauríem de ser a la conferència: una taula rodona, gegant, acull totes les eminències. I nosaltres ens asseiem en un racó on tinc tot el que necessito: un endoll, una cadira i un aparell d’aquells que tradueixen. Evidentment, els membres de la Knesset parlaran en hebreu (Tzipi Livni i Eli Yishai, ministre de l’interior i president del Shas, el partit ultraortodox que tant enrenou genera a Israel).

Tzipi Livni arriba tard i quan entra la sala es fa el silenci. El ministre Yishai encara no ha arribat i el seu ajudant, un home guapo i molt segur d’ell mateix que ha estat enviat per entretenir-nos abans no arribi el ministre, no pot sinó callar de cop i volta. El posat de la Livni no està per hòsties: se la veu decidida i vol anar per feina, però hi ha alguna cosa en ella que desprèn afecte i això ni pot (ni vol) amagar-ho. Només porta un parell de fulls que no llegirà en tota la intervenció i no es cansarà de repetir que ella aposta per la construcció d’un estat palestí que pugui viure en pau amb Israel. Tzipi Livni fa cara de pensar molt bé. Quan parlen els altres se’ls escolta amb molta atenció i és rapidíssima a l’hora de rebatre el ministre, que arribarà no gaire més tard i sense congelar l’ambient com ho ha fet ella. Quan no parla té un posat exageradament seriós i mira un punt fixe mentre pensa la millor manera d’intervenir. Molt de tant en tant, quan el ministre xerra, esbossa en silenci un somriure que és de tot menys burleta. El somriure dels derrotats que han après dels seus errors i no hi tornaran a caure, la tímida satisfacció dels que saben que se’n sortiran i que estan fent les coses bé. Ha de ser molt dur per a ella ser la primera força de la Knesset i veure’s arraconada per un govern que aplega laboristes, ultraortodoxos i la dreta conservadora. I tanmateix la seva no sembla una oposició destructiva. Tzipi Livni no ven fum i les idees que deixa anar no donen lloc a l’ambigüitat. Parla del problema de la immigració no jueva (perquè la jueva aconsegueix la nacionalitat després de fer una aliya) i de com Israel és, per definició, un estat d’immigrants que s’ha trobat amb uns immigrants nous que no esperava (quina mena de gent no jueva hauria volgut venir a Israel 50 anys enrere?). Sense constitució, a més, aquest problema es fa molt més difícil de resoldre. Quan Amnon Rubenstein dóna la conferència per acabada Tzipi Livni té una estona per parlar amb tot aquell que se li acosta. No força cap somriure però s’interessa per cada conversa i mentalment va prenent nota de tot el que sent. Abans de marxar, un noi del grup que estudia el màster a l’IDC se li acosta per dir-li que s’està plantejant fer una aliya només per votar Kadima a les pròximes eleccions. I ella li respon, amb un somriure honest, que li ha alegrat el dia. La mesura del somriure és molt important en aquesta dona. Quan sortim de la Knesset el sol ja comença a pondre’s. I jo en surto enamorada de Tzipi Livni i convençuda que avui he sentit parlar la futura primera ministra d’Israel. I que quan sigui gran vull ser com ella.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s