Monthly Archives: gener 2011

Per què Tel Aviv

M’agrada Tel Aviv perquè és el batec tranquil d’un país que és el centre del món. No té la majestuositat de París i et semblaria una ciutat tenebrosa perquè alguns edificis cauen a trossos o estan a mig construir, però a Tel Aviv no t’hi sentiràs mai sol. No t’hi sentiràs mai sol perquè els restaurants estan oberts 24 hores per si mai necessites una casa, i no t’hi sentiràs mai sol perquè a cada cantonada hi haurà sempre algú disposat a ajudar-te i dur-te amb cotxe allà on vulguis. Tel Aviv són els jueus europeus, els russos, els sudamericans i els etíops, són pocs ortodoxos, kipàs de tots colors i moltes ulleres de pasta que no molesten tant com a Barcelona perquè aquí aquests moderns sí que parlen anglès i fan coses que tenen algun sentit. M’agrada Tel Aviv perquè cada matí de divendres és festa major quan la gent escura les hores abans que tot tanqui i els carrers estiguin deserts un cop comenci el shabbat. M’agrada Tel Aviv perquè els bars sempre estan plens, perquè quan cau el sol els edificis i la gent són de sobte més bonics, tenyits per aquella llum daurada que només he vist aquí. M’agrada Tel Aviv perquè no té la pressa que té Londres ni l’excés de tranquil·litat del sud, però alhora sempre fa la sensació que les oficines no existeixen. A Tel Aviv, la gent no té pressa però sap perfectament on va i tot és una passejada cap a alguna banda. Tel Aviv és un lloc on tot fa el seu camí, on el món empeny suaument el seu destí per contrarrestar la tensió de Jerusalem. Tel Aviv (i sobretot la seva gent) és el que podria ser París sense arrogància o el que podria ser Barcelona sense Espanya. Tel Aviv és l’harmonia perfecta entre els gratacels davant la platja i la ciutat antiga de Jaffa que els vigila, una panoràmica que bé podria ser una metàfora fàcil d’aquest país fascinant i coix que és Israel. No, a Tel Aviv mai no t’hi sentiràs sol. Però és que a més tampoc no t’hi sentiràs petit i res no et farà por.

Nadal a Betlem (II)

Tornem al centre cap a quarts d’onze. La missa comença a mitjanit però com que no tenim tiquets decidim passejar. La cerimònia ja la veurem per la pantalla gegant que han instal·lat al mig de la plaça. Avui els restaurants dels voltants faran l’agost, però la veritat és que, vist Abu Mazen, la gentada s’ha dispersat força. He vingut amb 5 persones i 4 fes diferents: una hinduista, un protestant, una jueva i dues cristianes. La hinduista s’ho mira tot plegat amb una curiositat immensa, el protestant no és gens practicant però enyora el fred txec i els llums de Nadal l’acosten a casa, i la jueva no se sent estranya a Palestina i em segueix les bromes quan li dic heretge. A quarts de 2 només quedem 3 i decidim provar sort i entrar a l’església del Naixement, controlada per ortodoxos que avui, i més aviat de mal humor, cedeixen el seu espai als germans cristians. La missa s’ha celebrat a l’església de Sta. Caterina, adjacent a “l’autèntica”, però les monges d’aquest matí ens han dit que cada hora hi ha missa a baix, a les grutes, lloc exacte del bressol i a sobre del qual es va construir l’església. Abans, però, fem un volt per l’església catòlica, més ampla i molt menys tenebrosa que l’església del Naixement. I sense guàrdies otomanes. Allà sí que és Nadal, i és molt curiós el contrast entre l’ambient de l’església del Naixement i el de l’església de Sta. Caterina. No hi queda gairebé ningú, però els monjos franciscans, contents, s’abracen i es feliciten, el patriarca de Jerusalem saluda els fidels que se li acosten i algun monjo amb ganes d’allargar la festa toca l’orgue emocionat i movent els peus a la manera de Lluís Llach. Després de fer una reverència al patriarca tornem a l’església del naixement per baixar a les grutes. La mala lluna dels ortodoxos és considerable (no els deu agradar gaire haver d’estat llevats un divendres qualsevol a les 3 de la matinada) i al final aconseguim colar-nos. Uns 5 metres quadrats, sostre baix i 30 persones a tot estirar, la gran majoria clergues vinguts de tot el món. I nosaltres, i la nit de Nadal, i el lloc exacte. La missa comença, en llatí i sense altar. Semblaria una missa clandestina si no fos perquè això és Betlem i avui és 24 de desembre. Combrego i, malgrat el sostre baix, els pensaments s’enlairen i poden tocar el cel. De tornada a l’hostal, encara flotant en l’aire, penso que els carrers ara tan buits no deuen haver canviat gaire des que Josep i Maria recorrien el poble buscant desesperats un lloc on passar la nit. De cop i volta gairebé no em sap cap greu passar el Nadal fora de casa.

Nadal a Betlem (I)

La vigília de Nadal tinc un examen a les 9 del matí i el temps just per agafar un bus cap a Jerusalem abans que comenci el Shabbat. Des d’allà n’haurem d’agafar un altre per arribar a Betlem, però aquest és palestí i funciona divendres i dissabte. Arribem a Betlem cap a les 5 de la tarda i el contrast és brutal: De la calor de Herzliya a la fresqueta de Betlem, d’estiu a Nadal, d’Israel a Palestina. De jueus a cristians. El sol comença a amagar-se i a l’entrada del poble tot és caos amb llums i música de Nadal, i la impressió que em fa tot plegat és immensa. Perquè per fi veig Nadal més enllà de l’arbre de Nadal que vam trobar a Tel Aviv després de caminar durant més d’una hora i els paquets nadalencs que m’han arribat a casa. I perquè això és Betlem, avui és 24 de desembre i passarem la nit al lloc exacte en el dia exacte. Ningú parla anglès ni hebreu però tenim la sort de trobar-nos unes monges italianes que passegen abans de posar-se a la feina i, agafant-me del braç, m’ensenyen el camí que hem de seguir per arribar a l’hostal. L’hostal és ple com un ou i els amos ens expliquen que, com que van tenir problemes amb la pàgina de les reserves i van agafar-ne més que llits tenen per dormir, haurem de dormir al terra. A la sala que normalment serveix de menjador ens preparen uns matalassos força còmodes i penso que, al capdevall, ja tinc tot el que necessito: un matalàs amb llençols, coixí i mantes, endolls per carregar els aparells, un bany ben a prop, una taula grossa que em podrà servir de tauleta de nit. I un arbre de Nadal preciós i molt gran. No passa res si hem de dormir al terra, en arribar ja ens han avisat que els romans estan fent un cens i han posat el país de cap per baix. I encara tenim sort de tenir sostre on dormir, perquè em sembla que n’hi ha que hauran de dormir en estables. Feliços de ser a lloc, deixem les coses i ens disposem a anar cap al centre, a la plaça major on hi ha l’església que es va construir al damunt de l’estable que va veure néixer el Messies. Les corals canten, les famílies passegen, alguns joves fan l’agost venent cafè i la policia palestina posa ordre. Pel poble, avui és un gran dia també perquè el president Abu Mazen ve de visita. Després d’una hora i mitja apareix el cotxe oficial i tot el dispositiu de seguretat no té res a envejar al dels presidents dels gran països occidentals. Vist el president, decidim tornar cap a l’hostal per fer una migdiadeta. Avui no dormirem gaire.