Gilad Shalit: Recuperar un fill

Ahir la franja de Gaza i Israel celebraven alhora l’intercanvi de 1.027 presos palestins per 1 soldat israelià. 1/1.027, em sembla que no cal afegir gaire cosa més sobre el valor que uns i altres dónen a la vida. En una cosa Hamàs i Israel estan d’acord: una vida israeliana val 1.027 vides palestines.

Gilad Shalit ha estat 5 anys segrestat per Hamàs i, durant aquest temps, el poble israelià l’ha fet més un fill seu que no pas un heroi. Gilad Shalit és el fill que tot israelià ha vist anar a la guerra, és tots i cada un dels joves que marxen al front a defensar el país que tant ha costat d’aconseguir. Fa 5 anys va ser Shalit, però podria haver estat qualsevol israelià. L’exèrcit d’Israel és sens dubte la institució més representativa del país, i gairebé es podria dir que els seus ciutadans només es posen d’acord a l’hora de defensar els seus soldats. Aquest cop, és cert, el preu que Israel ha pagat és altíssim: més que una qüestió de perdó, el que preocupa i emprenya és que aquests terroristes alliberats semblen preparats per tornar a matar. Però Netanyahu, després de demanar comprensió als familiars i amics de les víctimes, ja ha enviat el missatge que tots els governs israelians han hagut de recordar: Israel mai no deixarà els seus soldats a l’estacada i farà tot el que estigui al seu abast per recuperar-los, vius o morts. Ara bé, per què Netanyahu, que ha tingut aquesta mateixa oferta damunt la taula des del principi, no ha acceptat el tracte fins ara? Segurament per les mateixes raons que fan que aquest arribi en el millor moment per a Hamàs. Mentrestant, Abu Mazen s’ho mira des de Ramalah. Avui els palestins ja no tenen al cap la imatge del president de l’Autoritat Nacional Palestina tornant triomfal de Nova York, sinó la dels primers terroristes palestins rebuts amb tots els honors a Gaza per les autoritats de Hamàs. Aquesta nit, després de més de cinc anys, Gilad Shalit ha dormit a casa seva. Ahir, tot un poble va recuperar el seu fill. 1/1.027.

Els mites d’Israel

Més emprenyador que els antisistema que voldrien carregar-se Israel hi ha els els prosionistes que han mitificat aquest país del Pròxim Orient només per tocar els nassos. Prosionistes que ni tan sols hi han estat mai i els sembla un país fantàstic que tot ho fa bé, perquè és tan guai ser progre com ser antiprogre. Davant dels errors israelians callen “perquè els amics sempre seran amics” i creuen que aquell és un país digne d’admirar en tots els sentits. Israel és un lloc digne d’admirar, però veure’n els defectes tampoc no el fa més feble. Entre els que només hi veuen virtuts i els que només hi veuen defectes Israel està condemnat a no ser mai comprès per ningú, i mentre la hasbarà (terme hebreu utilitzat per referir-se als esforços diplomàtics per millorar la imatge del país al món) hagi d’existir, sempre es posarà més pa que formatge a tot arreu.

Aquesta actitud dels prosionistes incondicionals recorda força a la hipocresia dels jueus de la diàspora que hi deixen anar calers per alleugir la seva mala consciència però no són prou valents per tornar a casa i fer aliyà (immigrar a la Terra Promesa), tot i que pel sol fet de ser jueus ja es veuen amb dret d’opinar sobre tot el que hi passa. Israel ha patit molt, sí. I precisament per això la seva gent a vegades no pot rebre totes aquestes mostres de simpatia sense que els semblin hipòcrites. Perquè una altra cosa no, però si d’alguna cosa van sobrats els israelians és d’honestedat.

Israel és un país amb uns problemes interns terribles i el seu govern és una olla de grills. Els seus ciutadans més crítics culpen dos mites de tots els seus mals perquè, diuen, això els ha fet perdre molt de temps: “Estem envoltat d’enemics” i “Tot el món ens odia”. Segons ells, és sobre això que s’ha construït el país. M’ho explicava una amiga de besavis que van fer aliyà, la qual cosa vol dir que la seva família porta unes quantes dècades a Israel i que, per tant, és conscient de com s’ha fet malbé el somni de tornar a casa. Aquesta amiga em deia que ella no va entendre aquesta història paranoica fins que no va viatjar a Singapur, un país que es va fundar més o menys al mateix temps que Israel i que, éssent també un país d’immigrants, ha sabut exprimir el seu potencial al màxim. Ella, com tants altres israelians, es queixava que Israel no s’hagués comportat com un país normal des del principi, malgrat totes les adversitats. I malgrat, també, de ser el poble escollit.

Visca Palestina lliure!

A nosaltres ens sembla una presa de pèl que ens diguin que no estem preparats per la independència. Pot ser que tinguin raó, però tenim trens i aeroports i carreteres, i si mai les coses van maldades és poc probable que la gent surti a llançar trets pel carrer. Palestina és una nació i com a tal té dret a l’autodeterminació, i la immensa majoria dels israelians estan a favor d’un estat palestí. Fantàstic. Davant d’aquesta situació, Mahmoud Abbas ha decidit tirar pel dret i presentar-se a l’ONU amb la idea que Palestina esdevingui el 194è estat amb reconeixement internacional. Sap que de tot aquest xou no en traurà res (jo m’hi jugo alguns pèsols que els EUA no hauran d’exercir el veto), però dimecres els carrers de Cisjordània eren plens de gent que reivindicaven un estat. Presentar-se a l’Assemblea General és valent i és mesquí alhora, i presentar-s’hi conscient que no en trauràs res però amb el convenciment d’haver trencat el gel seria del tot legítim si no fos perquè la població palestina, tipa de promeses incomplertes i envoltada d’uns països àrabs que sempre li han girat l’esquena molt discretament, caurà en la frustració sense poder assenyalar un culpable. Amb un Occident de discursos brillants i poques accions, amb un Netanyahu que continua jugant a la llagrimeta i amb una Al Fattah que no controla l’ordre públic i només fot mà a la caixa, Hamàs veurà augmentat el seu suport sense necessitat d’haver declarat cap guerra. La intenció d’Abbas de treure pit davant de Hamàs plantant-se a l’ONU haurà quedat en res i els palestins, desmoralitzats, es giraran cap a Hamàs, que no fa grans proclames però sembla que construeix escoles i hospitals encara que després regali fusells molt amablement.

Mahmoud Abbas encara no ha explicat a ningú quins serien els marcs del nou estat. Potser dóna alguna pista al seu discurs d’avui divendres davant de l’Assemblea general, però no sembla gaire seriós que els estats que volen decidir el seu vot ponderant els arguments d’uns i altres hagin d’esperar un discurset. Com pensen establir les fronteres del 67? Què faran amb els centenars de colons que viuen a Cisjordània? I el dret de retorn, el continuaran reclamant? O reconeixeran Israel com a estat jueu i renunciaran per tant a aquest dret? No seria lògic que amb l’ existència d’un estat palestí (i per tant àrab) s’assumís l’existència d’un estat jueu? Netanyahu ha dit moltes vegades que si Palestina reconegués el caràcter jueu d’Israel ell seria el primer a reconèixer un estat Palestí. I, amb tot, a banda i banda cadascú juga el seu paper de víctima sense haver-se plantejat gaire seriosament la possibilitat de negociar.

A l’espera dels discursos d’Abbas i Netanyahu avui a l’Assemblea General, tinc la sensació que tot dependrà de fins a quin punt tot plegat hagi fet enfadar els israelians. Aquesta tarda, Netanyahu pot continuar alimentant el mite que Israel només té enemics i prendre la decisió de castigar els palestins per tot el xou que han muntat. O, per contra, pot presentar un programa clar, amb una iniciativa diplomàtica que tingui per objectiu la integració de Palestina a l’ONU a curt termini. El primer ministre israelià és conscient que a Israel tothom està ben tip del conflicte, i que cada dia que passa sense que s’hagi resolt els israelians hi perden un munt de diners i de gent. A la Knesset, Tzipi Livni veu més clares que mai les seves opcions a governar si el govern es trenca, i als mitjans tothom ha agafat posicions per defensar-se i desenvolupar els seus millors arguments. Aquests dies, més que mai, Haaretz i Jerusalem Post semblen diaris de països de països diferents. Abbas tornarà cap a casa amb les mans buides després d’unes vacances a Nova York i ja haurà tingut festa major i potser fins i tot la revolta que buscava. Ell no se l’ha cregut mai, la independència. Però allà on l’Autoritat Nacional Palestina no arriba per mandra, Israel hauria d’avançar-se. Poder parlar de tu a a tu amb tots els veïns donaria legitimitat a Israel, i a Palestina se li haurien acabat les excuses.

Per què Tel Aviv

M’agrada Tel Aviv perquè és el batec tranquil d’un país que és el centre del món. No té la majestuositat de París i et semblaria una ciutat tenebrosa perquè alguns edificis cauen a trossos o estan a mig construir, però a Tel Aviv no t’hi sentiràs mai sol. No t’hi sentiràs mai sol perquè els restaurants estan oberts 24 hores per si mai necessites una casa, i no t’hi sentiràs mai sol perquè a cada cantonada hi haurà sempre algú disposat a ajudar-te i dur-te amb cotxe allà on vulguis. Tel Aviv són els jueus europeus, els russos, els sudamericans i els etíops, són pocs ortodoxos, kipàs de tots colors i moltes ulleres de pasta que no molesten tant com a Barcelona perquè aquí aquests moderns sí que parlen anglès i fan coses que tenen algun sentit. M’agrada Tel Aviv perquè cada matí de divendres és festa major quan la gent escura les hores abans que tot tanqui i els carrers estiguin deserts un cop comenci el shabbat. M’agrada Tel Aviv perquè els bars sempre estan plens, perquè quan cau el sol els edificis i la gent són de sobte més bonics, tenyits per aquella llum daurada que només he vist aquí. M’agrada Tel Aviv perquè no té la pressa que té Londres ni l’excés de tranquil·litat del sud, però alhora sempre fa la sensació que les oficines no existeixen. A Tel Aviv, la gent no té pressa però sap perfectament on va i tot és una passejada cap a alguna banda. Tel Aviv és un lloc on tot fa el seu camí, on el món empeny suaument el seu destí per contrarrestar la tensió de Jerusalem. Tel Aviv (i sobretot la seva gent) és el que podria ser París sense arrogància o el que podria ser Barcelona sense Espanya. Tel Aviv és l’harmonia perfecta entre els gratacels davant la platja i la ciutat antiga de Jaffa que els vigila, una panoràmica que bé podria ser una metàfora fàcil d’aquest país fascinant i coix que és Israel. No, a Tel Aviv mai no t’hi sentiràs sol. Però és que a més tampoc no t’hi sentiràs petit i res no et farà por.

Nadal a Betlem (II)

Tornem al centre cap a quarts d’onze. La missa comença a mitjanit però com que no tenim tiquets decidim passejar. La cerimònia ja la veurem per la pantalla gegant que han instal·lat al mig de la plaça. Avui els restaurants dels voltants faran l’agost, però la veritat és que, vist Abu Mazen, la gentada s’ha dispersat força. He vingut amb 5 persones i 4 fes diferents: una hinduista, un protestant, una jueva i dues cristianes. La hinduista s’ho mira tot plegat amb una curiositat immensa, el protestant no és gens practicant però enyora el fred txec i els llums de Nadal l’acosten a casa, i la jueva no se sent estranya a Palestina i em segueix les bromes quan li dic heretge. A quarts de 2 només quedem 3 i decidim provar sort i entrar a l’església del Naixement, controlada per ortodoxos que avui, i més aviat de mal humor, cedeixen el seu espai als germans cristians. La missa s’ha celebrat a l’església de Sta. Caterina, adjacent a “l’autèntica”, però les monges d’aquest matí ens han dit que cada hora hi ha missa a baix, a les grutes, lloc exacte del bressol i a sobre del qual es va construir l’església. Abans, però, fem un volt per l’església catòlica, més ampla i molt menys tenebrosa que l’església del Naixement. I sense guàrdies otomanes. Allà sí que és Nadal, i és molt curiós el contrast entre l’ambient de l’església del Naixement i el de l’església de Sta. Caterina. No hi queda gairebé ningú, però els monjos franciscans, contents, s’abracen i es feliciten, el patriarca de Jerusalem saluda els fidels que se li acosten i algun monjo amb ganes d’allargar la festa toca l’orgue emocionat i movent els peus a la manera de Lluís Llach. Després de fer una reverència al patriarca tornem a l’església del naixement per baixar a les grutes. La mala lluna dels ortodoxos és considerable (no els deu agradar gaire haver d’estat llevats un divendres qualsevol a les 3 de la matinada) i al final aconseguim colar-nos. Uns 5 metres quadrats, sostre baix i 30 persones a tot estirar, la gran majoria clergues vinguts de tot el món. I nosaltres, i la nit de Nadal, i el lloc exacte. La missa comença, en llatí i sense altar. Semblaria una missa clandestina si no fos perquè això és Betlem i avui és 24 de desembre. Combrego i, malgrat el sostre baix, els pensaments s’enlairen i poden tocar el cel. De tornada a l’hostal, encara flotant en l’aire, penso que els carrers ara tan buits no deuen haver canviat gaire des que Josep i Maria recorrien el poble buscant desesperats un lloc on passar la nit. De cop i volta gairebé no em sap cap greu passar el Nadal fora de casa.

Nadal a Betlem (I)

La vigília de Nadal tinc un examen a les 9 del matí i el temps just per agafar un bus cap a Jerusalem abans que comenci el Shabbat. Des d’allà n’haurem d’agafar un altre per arribar a Betlem, però aquest és palestí i funciona divendres i dissabte. Arribem a Betlem cap a les 5 de la tarda i el contrast és brutal: De la calor de Herzliya a la fresqueta de Betlem, d’estiu a Nadal, d’Israel a Palestina. De jueus a cristians. El sol comença a amagar-se i a l’entrada del poble tot és caos amb llums i música de Nadal, i la impressió que em fa tot plegat és immensa. Perquè per fi veig Nadal més enllà de l’arbre de Nadal que vam trobar a Tel Aviv després de caminar durant més d’una hora i els paquets nadalencs que m’han arribat a casa. I perquè això és Betlem, avui és 24 de desembre i passarem la nit al lloc exacte en el dia exacte. Ningú parla anglès ni hebreu però tenim la sort de trobar-nos unes monges italianes que passegen abans de posar-se a la feina i, agafant-me del braç, m’ensenyen el camí que hem de seguir per arribar a l’hostal. L’hostal és ple com un ou i els amos ens expliquen que, com que van tenir problemes amb la pàgina de les reserves i van agafar-ne més que llits tenen per dormir, haurem de dormir al terra. A la sala que normalment serveix de menjador ens preparen uns matalassos força còmodes i penso que, al capdevall, ja tinc tot el que necessito: un matalàs amb llençols, coixí i mantes, endolls per carregar els aparells, un bany ben a prop, una taula grossa que em podrà servir de tauleta de nit. I un arbre de Nadal preciós i molt gran. No passa res si hem de dormir al terra, en arribar ja ens han avisat que els romans estan fent un cens i han posat el país de cap per baix. I encara tenim sort de tenir sostre on dormir, perquè em sembla que n’hi ha que hauran de dormir en estables. Feliços de ser a lloc, deixem les coses i ens disposem a anar cap al centre, a la plaça major on hi ha l’església que es va construir al damunt de l’estable que va veure néixer el Messies. Les corals canten, les famílies passegen, alguns joves fan l’agost venent cafè i la policia palestina posa ordre. Pel poble, avui és un gran dia també perquè el president Abu Mazen ve de visita. Després d’una hora i mitja apareix el cotxe oficial i tot el dispositiu de seguretat no té res a envejar al dels presidents dels gran països occidentals. Vist el president, decidim tornar cap a l’hostal per fer una migdiadeta. Avui no dormirem gaire.

Shabbat shalom!

Arribem a la sinagoga quan ja passen de 2 quarts de 6. Els fidels, si és que al judaisme se’n pot dir així, encara preparen tot el que necessiten per a la cerimònia. “Shabbat Shalom!” és el que se sent unes 20 vegades quan el sol es pon. Avui tenia el primer exàmen, i un iogurt gelat ens ha allargat el dia fins que ens han fet fora del bar perquè el shabbat començava. 4 paraules amb el rabí abans de començar: sap perfectament de què va la identitat catalana. Diu que no té llibrets en anglès, però que ja ho arreglarà al llarg de la cerimònia. No n’hi ha gaires, a Israel, de sinagogues com aquesta: perquè és liberal i perquè aquest espai, durant la setmana, és un casal d’avis. L’S., novayorkès d’origen i, com tots els ciutadans d’aquest país, israelià adoptat, m’explica que els jueus liberals no abunden a Israel i que aquí els jueus són seculars o ortodoxos. Això suposa problemes molt serioses per a la governança del país, però d’això ja en parlarem un dia. La cerimònia no comença puntualment, però no ho hi fa res perquè ningú té res més a fer que preparar el sopar. Del llibret que ens han donat no puc llegir-ne res però les cançons són enganxoses i la Michelle i jo podem cantar les tornades. Tal i com havia promès, el rabí parla anglès quan no llegeix i fins i tot tradueix algunes pregàries per nosaltres. A la resta dels fidels no els fa importa i jo trobo que és molt generós de part seva: primer perquè l’idioma d’aquest país és l’hebreu i segon perquè això és una sinagoga i jo no sóc pas jueva. El rabí parla dels nostres cosins palestins i clama per la les converses de pau, es riu una mica de la interpretació cristiana de la Bíblia (tot i que sempre parla de “tradició judeocristiana” perquè Adam vol dir humanitat i no pas home i ens explica que, en hebreu, el mot “vida” no existeix en singular. Penso que és això el que fa grans les llengües, la manera que tenen d’interpretar el món i projectar els seus valors. Amb un cert to burleta el rabí tampoc no estalvia crítiques duríssimes als ortodoxos i diu que sembla mentida que s’hagin llegit el Talmud si no són capaços d’entendre que és una barbaritat que no puguis ser enterrat al costat del teu pare perquè el teu pare no era jueu. A la cerimònia, que dura gairebé dues hores, tothom hi participa activament. I quan acaba bevem el vi agafats de les espatlles i mengem el pa beneït. Avui, a més, la dona del rabí ha portat pastís de xocolata per a tothom. Ho recollim tot en un menys de 5 minuts: “veus? Aquí no ha passat res, tot ha estat una il·lusió”, em diu el rabí mentre els més forçuts empenyen l’arca per guardar-la. Surto pensant que sí, que el judaisme és més que una religió i que m’agraden les religions que no fan proselitisme. I que si vaig a la sinagoga gaire sovint acabaré volent convertir-me. La tardor s’insinua molt tímidament i enfilo el camí cap a casa posant-me un jersei per primera vegada des que sóc a Herzliya. D’aquí a una hora hem de ser a casa d’un amic per celebrar el sopar del shabbat com cada divendres i encara hem de cuinar. Avui serem 17 persones de tots els continents. A aquest sopar d’avui el seguiran 3 nits de bogeria.