Monthly Archives: Octubre 2010

Tots els noms d’Israel

Israel és passar calor a finals d’octubre, és sentir l’olor del camp quan es pon el sol a l’estiu a les 5 de la tarda, és la terra promesa on tots els jueus que he conegut se senten com a casa després d’haver deixat el país on han nascut. Israel són les festes, el vi, la cervesa Goldstar i el foc vora la platja, els llums de Festa Major o de Nadal que tenen un punt hortera i que s’encenen puntualment quan cau la tarda al centre de Herzliya. Israel són les classes d’hebreu amb les companyes de pis, són les festes multitudinàries amb auriculars al mig del carrer per no despertar els veïns, és la vida que passa tranquil·la però alhora vol que tots els minuts siguin recordats, i guardats, i estimats. Israel és no trobar cap espanyol enlloc, fer pedagogia, que quan en broma em vulguin fer enfadar em diguin espanyola. Israel és que gent de tot el món em digui que si no han tombat Catalunya en tants anys no ho faran mai més, Israel és que el món es faci petit, Israel són els jueus que no poden apuntar-se el teu número al mòbil un vespre de sàbat, els jueus amb kipà, els que no en porten, els que són israelians i els que esperen ser-ho algun dia, els àrabs i els pocs cristians. Israel és trobar a faltar un campanar o una església, és que res no funcioni durant les 24 hores del sàbat, són les converses de fum i unes ganes brutals d’aprendre. Israel és, sens dubte, la terra promesa, i haver de demanar perdó per l’antisemitisme barceloní. Israel és despertar-se i dir-se “hòstia, que sóc a Israel” després de 3 setmanes de ser aquí, és sentir-se com a casa, és passejar per Tel Aviv, agafar un tren cap a Jerusalem i dinar envoltada de soldats que tenen el temps just per anar a fer un mos. Israel és veure armes per tot arreu i haver-me deixat de sorprendre, és la hospitalitat, són les classes que em fan adonar que he perdut el temps estudiant 2 anys a Barcelona i aprendre, aprendre, aprendre, i deixar-me fascinar. Israel són un munt de socialdemòcrates en contra del seu govern, i les discussions a classe sobre la seva política. Israel és aprendre les disputes internes de les cèl·lules islamistes radicals, són lliçons d’estratègia i de diplomàcia, de guerra i de pau. Israel és trobar-se amb una pila de gent pel sopar del sàbat, i que et convidin a un sopar hillel i trobar-te cantant abans de començar a menjar. Israel és intentar cantar en hebreu una nit de karaoke, és ballar els hits israelians entre beguda i beguda, és veure La vida de Bryan una nit de sàbat amb un tall de pizza en una mà i un got de vi a l’altra, són els colors preciosos que té la terra aspra quan el sol se’n va i encara tens tota la tarda. Que algun jueu faci conyeta amb el sentiment de culpa catòlic, i que tingui raó. Israel és veure els partits del Barça al mig del carrer, és perdre’s pels mercats on s’hi troba absolutament de tot i on tothom crida i tothom riu. Israel són totes i cada una de les històries d’aquells que, amb poc més de 60 anys, han aconseguit fer d’aquest país el que és avui. Israel és dir un munt de vegades Israel i no acabar de ser conscient que, durant uns mesos, aquesta terra promesa és casa meva.

Nègueb, Mar Mort i història d’un refugiat

Pugem a l’autocar que ens ha de dur al desert del Nègueb a quarts de 8 del matí. Ja fa calor i només esperem que el viatge sigui prou llarg per poder dormir una mica. Passem el matí fent jocs de coneixença i esplai al mig d’una gran pineda i una calma absoluta, només interrompuda pels avions de guerra que de tant en tant creuen el cel i que els pins altíssims no ens deixen veure. Aquest país és brutal i totes i cada una de les prop de 150 persones que han decidit emprendre aquest viatge té una història fascinant per explicar. Jueus de tot el món que han decidit venir a estudiar a la terra promesa i esperen poder fer una Aliyah (és a dir, acabar esdevenint israelians) algun dia. Molts (de fet, moltíssims) busquen una vida una mica més prometedora que la que tindrien als seus països d’acollida, i és així com desenes de veneçolans jueus han volgut començar de nou a Israel. El J. m’explica que, si no fos per Chávez, segurament ell mai no hauria deixat el seu país.

A la tarda, després d’un bon dinar a l’ombra dels pins, ens dirigim a les coves de Tel Goded. Jo que em pensava que seria com visitar unes mines i la broma va resultar ser un túnel llarguíssim que, si tens sort i ets prou baixet, pots recórrer a quatre grapes. Naturalment no va ser el meu cas i vaig haver d’arrossegar-me com un cuc en la foscor més absoluta. Els jueus que s’hi amagaven quan els romans volien carregar-se’ls devien ser minúsculs (per anar bé). Quan sortim, la calor ja no ens fa gaire la guitza i el paisatge que tenim davant dels ulls té una nitidesa estranya. Els petits arbustos, que sembla que demanin perdó per haver crescut, s’han desfet de la pols que els cobria i es deixen tocar pel sol que quan es pon té aquell color de bronze. Fa vent i aquí no se senten avions, i a la llunyania s’albiren unes vinyes. No són vinyes verdes vora el mar, però tot plegat recorda una mica al Priorat. I a Menorca. Cap a les 6 de la tarda arribem al desert del Nègueb, on passarem la nit. Un campament beduí per a guiris, amb tota la seva hospitalitat. I ens vestim per al gran sopar després de fer un cafè i uns dolços artesans que crec que no m’agradaria tastar mai més. Al sopar no hi falta de res, però estem cansats i només volem asseure’ns a les gandules i deixar-nos impressionar per la immensitat del cel que a mi em fa tanta por. Ens procurem unes ampolles de vi i cervesa fresqueta mentre a dins la festa s’anima i sabem que tard o d’hora nosaltres també ens animarem a ballar els grans temazos. És amb aquest vi que conec el T., un dels nois d’Eritrea de qui el director ens va parlar el dia de la inauguració. Li dic que quan tingui algun problema aniré a buscar-lo, i que ara no en tinc cap però sí moltes ganes de parlar amb ell. Li fa vergonya i intenta treure ferro a la situació fent alguna broma sobre el primer dia, i sense deixar d’esbossar un somriure tímid (tan tímid que quasi no es veu) comença a explicar-me la seva història. El T. va marxar del seu país ara fa 3 anys, amb només alguns diners per pagar el guia que els havia de dur, a ell i al seu amic, a creuar fronteres sense passar per cap control policial. El T. va creuar 5 països diferents fent les voltes més estúpides per no ser ni descobert ni disparat per un soldat. A Eritrea, la dictadura no et permet sortir del país. I si ho fas i ets jove i el govern se n’assabenta, en el millor dels casos els teus pares han de pagar una multa estratosfèrica. Naturalment, si no poden pagar-la se’n van a la presó. O se’n van a la presó sense la possibilitat de pagar cap multa, si aquell dia el govern ho decideix així. El T. fa tres anys que no veu els seus pares i ser fill únic no ha posat les coses gaire fàcils a la seva família, que tant el troba a faltar. El T. només espera poder ajudar els seus pares i tornar algun dia al seu país. A Herzliya estudia Govern, i no m’ho vol reconèixer però crec que la seva il·lusió és aprendre a governar i tornar al seu país per fer-lo una mica més lliure. M’explica que a ell no li agrada el mar però que a la seva terra la costa té quilòmetres i quilòmetres que no t’acabaries mai, i que Asmara, la capital, és un paradís d’arquitectura italiana al mig de l’Àfrica. Quan parla del país, de la terra, els ulls se li entelen. Suposo que aquesta part no la tenia assajada i no pot dissimular la feblesa. Jo m’he d’esforçar per no tancar els ulls i evitar així que una llàgrima em rodoli galta avall. El T. ha tingut sort de poder marxar del país: té amics que van ser cridats a files fa 12 anys i mai més no se n’ha sabut res. I jo he tingut tanta sort que quasi em fa vergonya.

Aquella nit, entre balls i converses, vam dormir poquíssim. Ens esperava una excursió al Nègueb, i unes pujades a uns turons que sembla que s’hagin de desfer en qualsevol moment. Però no es desfan i no hi ha cap ombra. El sol no té cap pietat. Horrorós. Horrorós fins que, ja de baixada, aconseguim refrescar-nos en una de les cascades que s’obren pas entre la duresa de les roques. Havent dinat, ens banyem al Mar Mort, que per cert està sobrevalorat: és una bassa immensa d’aigua calenta que pica moltíssim. A la tornada, Jerusalem com un gran temple quan cau la tarda. Hi tornarem aviat.

“Benviguts a l’única democràcia de l’Orient Mitjà”

El director de l’escola internacional de l’IDC Herzliya és un home dur que sembla tirar sempre pel dret. Té aquell posat de mascle alfa que ja arriba a la seixantena i uns gestos que sense ser autoritaris denoten convenciment. Sembla fred però no frívol, potser més llest que intel·ligent i amb un sentit de l’humor una mica més aspre del compte. D’origen nordamericà, va venir a estudiar a la Universitat hebrea de Jerusalem i va haver de lluitar (amb orgull) a la guerra del Yom Kippur. És el primer dia d’universitat i l’home en qüestió puja a l’escenari per donar la benvinguda als estudiants que han decidit venir a Israel a estudiar la carrera sencera. Fa una calor infernal i des del faristol ens anima a deixar les cadires i seure a la gespa, sota l’ombra dels arbres. “Vinga, sou lliures de moure-us; sou a Israel, la única democràcia de l’Orient Mitjà!”, i enceta el discurs. Pregunta al públic si hi ha algú de Sudan i dos nois del meu costat aixequen el braç. “Nois, pot ser que durant aquestes primeres setmanes trobeu a faltar casa vostra, penseu que teniu molts problemes i que res us surti bé. La burocràcia a Israel és complicada i vosaltres heu pres una decisió difícil. Però quan penseu que les coses no poden anar pitjor, quan us sentiu desplaçats, parleu amb aquests nois: els vostres maldecaps s’esvairan de sobte quan us expliquin el malson que ha estat per a ells deixar casa seva”. Aquests dos nois del meu costat, als quals sembla que no els falta de res, són refugiats. Es fa el silenci durant uns instants. I acte seguit tot l’auditori comença a aplaudir.

L’endemà, entre paperassa i excursions al supermercat, hi ha la primera festa de la universitat. El que a Barcelona són un munt de peluts que van més fumats del compte i amb una ampolla de litre i mig a la mà, aquí són nois (alguns amb quipà) amb una copa de vidre plena de cervesa o xampany. És la festa del sindicat únic i la banda de la universitat toca Roy Orbison o els Beatles mentre la gent balla, xerra pels descosits o fa cua per aconseguir un entrepà calent o una cervesa. Entre cançó i cançó coneixem el Noam i el Gili, que tot i ser una mica més grans que jo comencen la universitat enguany. Quan li dic al Noam que sóc de Barcelona no s’ho pensa dues vegades i fa esforços per parlar-me castellà, però de seguida li dic que el castellà no és la meva llengua i canviem al francès, que encara que tampoc no ho sigui és més bonica que l’anglès i ell s’hi sent més còmode. Els seus pares són (o eren) francesos, malgrat que ell ja va néixer a Israel. M’explica que ja fa un any que va acabar el servei militar i que és un orgull servir el seu país, el qual troba molt més atractiu que França amb els seus pretensiosos francesos. Com el Gili, exballarí professional tip de recórrer el món amb una companyia o una altra, el Noam està en contra dels assentaments. Però saben que, amb assentaments o sense, els barcelonins no poden ni veure’ls. I és així com m’he de tornar a justificar, després d’haver-los explicat que Catalunya no és ben bé Espanya. Som els últims de la festa i tots dos ens acompanyen a casa. Ens donem els mòbils i quedem que visitarem junts Jerusalem, la terra que el Gili ha trobat a faltar durant aquests últims anys. A casa, la companya italiana ha convidat a sopar alguns amics italians. La nit s’allarga al Theodor, el pub que, com la ciutat on vivim, porta el nom del pare del sionisme. Toca karaoke i en tota la nit només podem seguir tres cançons en anglès, la resta són grans hits en hebreu molt enganxosos i ballables. Quan tornem, la noia de Hong Kong que faltava ja ha arribat al pis i no serà fins l’endemà que, davant d’un bon cafè (enyorat cafè!) i entre broma i broma, m’explicarà les atrocitats del règim xinès. Entre tots els estudiants que he conegut, la primera pregunta sempre és la mateixa: “Per què Israel?”. Demà anem a passar un parell de dies al desert de Judea. “Israel, Israel” encara és el primer que em ve el cap quan em llevo. Crec que encara no m’ho acabo de creure.

Moltes coses i poc temps

Primer dia a la universitat, primeres festes, alguna migdiada ara que ja tinc coixí i comença a entreveure’s la tardor. Primeres coneixences (“Barcelona! Oh, I love Spain”) i també primeres discussions. Quina mandra això de justificar-se a cada frase, i quines ganes de viure en un país normal per no haver de donar explicacions pesades cada vegada. Moltes coses, moltes. I poc temps per escriure-les. Però prometo fer-ho demà.

Israel, dia 4. Necessito tardor.

Un cop més he esperat que el sol comencés a pondre’s per sortir de casa i anar a la universitat a buscar la clau del pis nou on m’havia de trobar amb la meva companya índia. He sortit amb els auriculars posats i fent sonar l’aleatori de la maquinola, tement desentonar per fer-la anar en aquella hora que començava el sàbat. Però de seguida s’ha fet de nit i la llum de les teles es continuava veient des del carrer, la gent feia anar màquines o sortia a córrer o agafava el cotxe. Tot semblava propi d’un dia normal menys els rius d’homes que, amb la quipà i un llibre sota el braç, devien dirigir-se a la sinagoga. El pis nou és grandiós i la meva habitació seria la millor si no fos perquè, mentre no arribi l’hivern, hi fa una calor d’infern. No hi ha aire acondicionat i tampoc no sé si podré caçar internet d’alguna banda. A la cuina hi falta de tot, però ja ens arreglarem. Sopant amb S. al mateix restaurant de cada dia penso que seran difícils i divertits alhora els equilibris que haurem de fer per entendre’ns amb les qüestions domèstiques: dues nordamericanes, una índia, jo i una altra noia que vés a saber d’on ve. Demà al migdia me n’aniré cap al pis nou. Avui no tinc més ganes d’escriure.