El viatge fins a Jerusalem el fem en tren. A estones, mirant el paisatge, penso que el meu Vallès devia ser més o menys així abans que tot es convertís en ciment. Aprofito per dormir, llegir una mica o tafanejar les guies de viatge que encara ara són un univers desconegut per a mi: quan viatjo m’atabala pensar que em perdo alguna cosa important i prefereixo passejar sense mapes i confondre’m amb la gent. Aquesta vegada, però, em sembla que això de fer-me passar per una israeliana més (cosa que em surt força bé) no serà gaire fàcil, perquè vaig amb 5 asiàtiques que criden força l’atenció, a banda d’un txec i un israelià. Arribem a Jerusalem cap a quarts de 4, just a temps per agafar el darrer el bus que ens ha de dur a la ciutat antiga abans que tot deixi de funcionar a causa del shabbat. Temps de deixar les bosses a l’hostal i pujar al terrat abans de fer cap al mur de les lamentacions. Des del terrat, la ciutat, silenciosa, sembla que vulgui passar desaparcebuda mentre es pon el sol i el vent fred ens acaricia la cara per ensenyar-nos que aquí sí que ha arribat la tardor. La cúpula de la roca brilla encara més amb els colors del capvespre i només els jueus que corren cap al mur trenquen el silenci d’aquest divendres que s’acaba. Com que encara no sabem on para el mur, ens limitem a seguir els homes (la majoria ortodoxos) que travessen el laberint que són els carrers de la ciutat antiga amb grans gambades. Control de seguretat de rigor (una mica més rigorós que els que contínuament s’han de passar quan s’entra a un supermercat, un centre comercial, una estació de tren o segons quins bars de nit) i ja som davant del mur, que diríeu que no té res d’especial si no fos perquè hi onegen banderes israelianes i centenars de jueus de tota mena hi fan les seves pregàries. Podria estar-me hores i hores mirant com preguen uns i altres: els ortodoxos es limiten a inclinar el cos repetides vegades mentre murmuren les pregàries amb el llibret a les mans, pares de família encorbatats llegeixen vigilant els nens de reüll, soldats que canten i riuen fent un trenet mentre ballen com si fossin en una discoteca, joves i no tan joves que s’abracen i salten com quan toquen la teva cançó preferida en un concert qualsevol i avis que, un cop han enllestit les seves pregàries, s’ho miren tot plegat amb un somriure que no amaga satisfacció. I el mur allà, el famós mur.
Després de sopar una mica al barri àrab, ens aturem a prendre alguna cosa en un bar de shishes. Estem cansats però com era d’esperar la nit s’anima i el G, que és de Jerusalem, ens porta al barri que no dorm mai, prop de la ciutat antiga. Bars i més bars acullen joves israelians no especialment religiosos que fan una cervesa o mengen un plat de pasta a les 3 de la nit. És fantàstic això de la llibertat. Com que nosaltres ja hem begut prou passem directament als postres i demano un deliciós pastís de formatge i un cafè. L’endemà ens maleïrem una mica per haver allargat la nit perquè a les 8 ja no hi ha qui dormi: a l’hostal el xivarri és insuportable i a fora els carrers de la ciutat fa molta estona que acullen turistes de tota mena disposats a regatejar. A les 11, el G. i el seu pare ens esperen a la porta de l’hostal per ensenyar-nos la ciutat. Ho veiem absolutament tot una mica per sobre: sabem que hi tornarem d’aquí a res i aquesta és la primera presa de contacte amb la ciutat. A mitja tarda, la M. i jo ens plantem al Sant Sepulcre per sentir-hi missa en francès, oficiada per un franciscà que si ens el trobéssim vestit de carrer no hauríem dit mai que ho és (aquí, per la banda catòlica només hi ha franciscans). La missa té lloc en una de les múltiples capelles que té el Sant Sepulcre en els seus múltiples pisos. La munió de turistes no esborren la sensació d’haver tornat a casa quan sortim de missa i, ja de nit i amb certa commoció, enfilem el camí cap a l’hotel. Els minarets criden a la pregària. Oh, Jerusalem, 3 vegades santa.”Que se m’encasti la llengua al paladar / si deixés d’evocar el teu record, / si no posés Jerusalem / al campdamunt dels cants de festa”.
Maria Vila 