Nègueb, Mar Mort i història d’un refugiat

Pugem a l’autocar que ens ha de dur al desert del Nègueb a quarts de 8 del matí. Ja fa calor i només esperem que el viatge sigui prou llarg per poder dormir una mica. Passem el matí fent jocs de coneixença i esplai al mig d’una gran pineda i una calma absoluta, només interrompuda pels avions de guerra que de tant en tant creuen el cel i que els pins altíssims no ens deixen veure. Aquest país és brutal i totes i cada una de les prop de 150 persones que han decidit emprendre aquest viatge té una història fascinant per explicar. Jueus de tot el món que han decidit venir a estudiar a la terra promesa i esperen poder fer una Aliyah (és a dir, acabar esdevenint israelians) algun dia. Molts (de fet, moltíssims) busquen una vida una mica més prometedora que la que tindrien als seus països d’acollida, i és així com desenes de veneçolans jueus han volgut començar de nou a Israel. El J. m’explica que, si no fos per Chávez, segurament ell mai no hauria deixat el seu país.

A la tarda, després d’un bon dinar a l’ombra dels pins, ens dirigim a les coves de Tel Goded. Jo que em pensava que seria com visitar unes mines i la broma va resultar ser un túnel llarguíssim que, si tens sort i ets prou baixet, pots recórrer a quatre grapes. Naturalment no va ser el meu cas i vaig haver d’arrossegar-me com un cuc en la foscor més absoluta. Els jueus que s’hi amagaven quan els romans volien carregar-se’ls devien ser minúsculs (per anar bé). Quan sortim, la calor ja no ens fa gaire la guitza i el paisatge que tenim davant dels ulls té una nitidesa estranya. Els petits arbustos, que sembla que demanin perdó per haver crescut, s’han desfet de la pols que els cobria i es deixen tocar pel sol que quan es pon té aquell color de bronze. Fa vent i aquí no se senten avions, i a la llunyania s’albiren unes vinyes. No són vinyes verdes vora el mar, però tot plegat recorda una mica al Priorat. I a Menorca. Cap a les 6 de la tarda arribem al desert del Nègueb, on passarem la nit. Un campament beduí per a guiris, amb tota la seva hospitalitat. I ens vestim per al gran sopar després de fer un cafè i uns dolços artesans que crec que no m’agradaria tastar mai més. Al sopar no hi falta de res, però estem cansats i només volem asseure’ns a les gandules i deixar-nos impressionar per la immensitat del cel que a mi em fa tanta por. Ens procurem unes ampolles de vi i cervesa fresqueta mentre a dins la festa s’anima i sabem que tard o d’hora nosaltres també ens animarem a ballar els grans temazos. És amb aquest vi que conec el T., un dels nois d’Eritrea de qui el director ens va parlar el dia de la inauguració. Li dic que quan tingui algun problema aniré a buscar-lo, i que ara no en tinc cap però sí moltes ganes de parlar amb ell. Li fa vergonya i intenta treure ferro a la situació fent alguna broma sobre el primer dia, i sense deixar d’esbossar un somriure tímid (tan tímid que quasi no es veu) comença a explicar-me la seva història. El T. va marxar del seu país ara fa 3 anys, amb només alguns diners per pagar el guia que els havia de dur, a ell i al seu amic, a creuar fronteres sense passar per cap control policial. El T. va creuar 5 països diferents fent les voltes més estúpides per no ser ni descobert ni disparat per un soldat. A Eritrea, la dictadura no et permet sortir del país. I si ho fas i ets jove i el govern se n’assabenta, en el millor dels casos els teus pares han de pagar una multa estratosfèrica. Naturalment, si no poden pagar-la se’n van a la presó. O se’n van a la presó sense la possibilitat de pagar cap multa, si aquell dia el govern ho decideix així. El T. fa tres anys que no veu els seus pares i ser fill únic no ha posat les coses gaire fàcils a la seva família, que tant el troba a faltar. El T. només espera poder ajudar els seus pares i tornar algun dia al seu país. A Herzliya estudia Govern, i no m’ho vol reconèixer però crec que la seva il·lusió és aprendre a governar i tornar al seu país per fer-lo una mica més lliure. M’explica que a ell no li agrada el mar però que a la seva terra la costa té quilòmetres i quilòmetres que no t’acabaries mai, i que Asmara, la capital, és un paradís d’arquitectura italiana al mig de l’Àfrica. Quan parla del país, de la terra, els ulls se li entelen. Suposo que aquesta part no la tenia assajada i no pot dissimular la feblesa. Jo m’he d’esforçar per no tancar els ulls i evitar així que una llàgrima em rodoli galta avall. El T. ha tingut sort de poder marxar del país: té amics que van ser cridats a files fa 12 anys i mai més no se n’ha sabut res. I jo he tingut tanta sort que quasi em fa vergonya.

Aquella nit, entre balls i converses, vam dormir poquíssim. Ens esperava una excursió al Nègueb, i unes pujades a uns turons que sembla que s’hagin de desfer en qualsevol moment. Però no es desfan i no hi ha cap ombra. El sol no té cap pietat. Horrorós. Horrorós fins que, ja de baixada, aconseguim refrescar-nos en una de les cascades que s’obren pas entre la duresa de les roques. Havent dinat, ens banyem al Mar Mort, que per cert està sobrevalorat: és una bassa immensa d’aigua calenta que pica moltíssim. A la tornada, Jerusalem com un gran temple quan cau la tarda. Hi tornarem aviat.

Anuncis

8 responses to “Nègueb, Mar Mort i història d’un refugiat

  1. Com el T en tens molts aquí a Bcn. Empresonats per les fronteres, vull dir. El mon lliure també les té aquestes coses…No m’acaba d’agradar el teu dietari., es perceb quelcom d’obsessiu, de fanàtic, en la teva estada a Israel. Com si fossi un activista propalestina però donant-li la volta a la moneda…en fi, que visquis moltes aventures!

  2. guauuuuuuuuuuuu

  3. Maria Vila escriu una crònica excel·lent de les seves vivències en un campus universitari, i relata les seves impressions sobre paisatges, activitats i gent. No està ni en contra ni a favor de res. És una simple crònica: molt ben feta. Si té o no té tal o tal altra opinió política no afecta, pel que estic llegint, aquesta crònica. Però algú ja li ha dit “fanàtica” només en funció del fet que aquesta crònica la fa en el país on la fa (li diu, a més, que “a Barcelona”, d’això, ja en té, ves: no importa que Maria Vila es mogués, mirés el món per si mateixa i en fes una crònica; i ni tan sols se li acut de parar un xic d’atenció per mirar d’aprofitar les experiències d’una altra persona –evidentment per fer aquesta travessia no calien llaüts ni balandres, és a dir: no calien ni la impremta ni Internet). Aquí es poden llegir impressions, com dic, ben escrites, i no hi ha “fanatisme” enlloc. I crec que, aquest qualificatiu, qui l’ha escrit hauria d’aprendre a guardar-se’l. No és propi de gent com cal escalfar-se la boca només per tenir el gustet de fer-ho. I a Catalunya no li convé, perquè aquesta és la manera de no anar enlloc mai.

  4. Quina mania amb el que convé i no convé a catalunya. Quanta comèdia, per Deu! Quanta susceptibilitat. De fet vaig escriure el coment perquè un tonto com tú vingués a ser més papista que el papa! Auuuu ves a fer pedagogia al colegi. I em dic Noctas, o Jordi , és igual. Aquest algú, aquesta manera de parlar amb subterfugis, aquest hauries, hauries, hauries….blablabla!

  5. El meu text està escrit en present d’indicatiu. És evident que hi ha qui troba gust escalfant-se la boca. M’he de ratificar en tot això que vaig dir.

    No puc ser papista. Jo sóc jueu.

  6. era una forma de dir-ho..que més dona que siguis jueu…però en fi deixo d’empastifar el blog de la maria., no s’ho mereix…a més, el que escriu és fa bonic de llegir…

  7. Que els jueus NO tenim papa: manera de dir-ho.

    Ben fet. Taula parada i neta.

  8. Amics tots,
    M’encanta com escriu, forma i contingut. En tot cas el que trobo horrible és la foto de la capçalera. Espero que el dia que tot això es converteixi en un llibre, la foto de portada sigui una altra 😉

    No comparteixo la opinió del noctas però és un històric de la colla i per tant, té el meu respecte. m’ha semblat una opinió sincera i en aquest sentit positiva.
    ànims per a tothom

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s