“Benviguts a l’única democràcia de l’Orient Mitjà”

El director de l’escola internacional de l’IDC Herzliya és un home dur que sembla tirar sempre pel dret. Té aquell posat de mascle alfa que ja arriba a la seixantena i uns gestos que sense ser autoritaris denoten convenciment. Sembla fred però no frívol, potser més llest que intel·ligent i amb un sentit de l’humor una mica més aspre del compte. D’origen nordamericà, va venir a estudiar a la Universitat hebrea de Jerusalem i va haver de lluitar (amb orgull) a la guerra del Yom Kippur. És el primer dia d’universitat i l’home en qüestió puja a l’escenari per donar la benvinguda als estudiants que han decidit venir a Israel a estudiar la carrera sencera. Fa una calor infernal i des del faristol ens anima a deixar les cadires i seure a la gespa, sota l’ombra dels arbres. “Vinga, sou lliures de moure-us; sou a Israel, la única democràcia de l’Orient Mitjà!”, i enceta el discurs. Pregunta al públic si hi ha algú de Sudan i dos nois del meu costat aixequen el braç. “Nois, pot ser que durant aquestes primeres setmanes trobeu a faltar casa vostra, penseu que teniu molts problemes i que res us surti bé. La burocràcia a Israel és complicada i vosaltres heu pres una decisió difícil. Però quan penseu que les coses no poden anar pitjor, quan us sentiu desplaçats, parleu amb aquests nois: els vostres maldecaps s’esvairan de sobte quan us expliquin el malson que ha estat per a ells deixar casa seva”. Aquests dos nois del meu costat, als quals sembla que no els falta de res, són refugiats. Es fa el silenci durant uns instants. I acte seguit tot l’auditori comença a aplaudir.

L’endemà, entre paperassa i excursions al supermercat, hi ha la primera festa de la universitat. El que a Barcelona són un munt de peluts que van més fumats del compte i amb una ampolla de litre i mig a la mà, aquí són nois (alguns amb quipà) amb una copa de vidre plena de cervesa o xampany. És la festa del sindicat únic i la banda de la universitat toca Roy Orbison o els Beatles mentre la gent balla, xerra pels descosits o fa cua per aconseguir un entrepà calent o una cervesa. Entre cançó i cançó coneixem el Noam i el Gili, que tot i ser una mica més grans que jo comencen la universitat enguany. Quan li dic al Noam que sóc de Barcelona no s’ho pensa dues vegades i fa esforços per parlar-me castellà, però de seguida li dic que el castellà no és la meva llengua i canviem al francès, que encara que tampoc no ho sigui és més bonica que l’anglès i ell s’hi sent més còmode. Els seus pares són (o eren) francesos, malgrat que ell ja va néixer a Israel. M’explica que ja fa un any que va acabar el servei militar i que és un orgull servir el seu país, el qual troba molt més atractiu que França amb els seus pretensiosos francesos. Com el Gili, exballarí professional tip de recórrer el món amb una companyia o una altra, el Noam està en contra dels assentaments. Però saben que, amb assentaments o sense, els barcelonins no poden ni veure’ls. I és així com m’he de tornar a justificar, després d’haver-los explicat que Catalunya no és ben bé Espanya. Som els últims de la festa i tots dos ens acompanyen a casa. Ens donem els mòbils i quedem que visitarem junts Jerusalem, la terra que el Gili ha trobat a faltar durant aquests últims anys. A casa, la companya italiana ha convidat a sopar alguns amics italians. La nit s’allarga al Theodor, el pub que, com la ciutat on vivim, porta el nom del pare del sionisme. Toca karaoke i en tota la nit només podem seguir tres cançons en anglès, la resta són grans hits en hebreu molt enganxosos i ballables. Quan tornem, la noia de Hong Kong que faltava ja ha arribat al pis i no serà fins l’endemà que, davant d’un bon cafè (enyorat cafè!) i entre broma i broma, m’explicarà les atrocitats del règim xinès. Entre tots els estudiants que he conegut, la primera pregunta sempre és la mateixa: “Per què Israel?”. Demà anem a passar un parell de dies al desert de Judea. “Israel, Israel” encara és el primer que em ve el cap quan em llevo. Crec que encara no m’ho acabo de creure.

Anuncis

7 responses to ““Benviguts a l’única democràcia de l’Orient Mitjà”

  1. aitorperezicodorniu

    Que gran el director! Que vagi bé pel desert, bonica! Ah … em quedo amb el de les copes de vidre, també a Itàlia veig observar aquest costum! Una abraçada ben gran!

  2. Enlluernada, oi? Es que és un pais fet a la teva mida. Un pais per joves que volen experimentar un món nou. Ara ets com un “bitxitu” dins del laboratori. Quina enveja! Per Déu que quan tornis seràs inaguantable… Cuidat, germaneta, i observa el desert. Està net!

  3. Quina vergonya que ens coneguin a fora per antisemites. Sort que tenim una bona ambaixadora. Encara no ens hem adonat de la gran pèrdua que ha suposat per la nostra societat la desaparició dels jueus d’Europa. Un petó Maria.

  4. Be Maria be,ara m’agrada,no deixis d’escriure,es la manera de sentir-te aprop.T’estimo crack

  5. quina enveja que em fas i quin enriquiment de cultures. Sabem que estas lluny pero així escrivint sembla que estiguis més aprop cuida’t.
    t’estimem!

  6. Quina combinació tan “curiosa” (?) . Italia, Hong Kong, Barcelona… podrem anar a fer el café (dels 40 anys) a molts llocs del món. Te’n adones?! 🙂
    Et continuo llegint, guapa.

  7. Holà bonica:
    m’agrada el que escrius…..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s