Monthly Archives: Novembre 2010

Shabbat shalom!

Arribem a la sinagoga quan ja passen de 2 quarts de 6. Els fidels, si és que al judaisme se’n pot dir així, encara preparen tot el que necessiten per a la cerimònia. “Shabbat Shalom!” és el que se sent unes 20 vegades quan el sol es pon. Avui tenia el primer exàmen, i un iogurt gelat ens ha allargat el dia fins que ens han fet fora del bar perquè el shabbat començava. 4 paraules amb el rabí abans de començar: sap perfectament de què va la identitat catalana. Diu que no té llibrets en anglès, però que ja ho arreglarà al llarg de la cerimònia. No n’hi ha gaires, a Israel, de sinagogues com aquesta: perquè és liberal i perquè aquest espai, durant la setmana, és un casal d’avis. L’S., novayorkès d’origen i, com tots els ciutadans d’aquest país, israelià adoptat, m’explica que els jueus liberals no abunden a Israel i que aquí els jueus són seculars o ortodoxos. Això suposa problemes molt serioses per a la governança del país, però d’això ja en parlarem un dia. La cerimònia no comença puntualment, però no ho hi fa res perquè ningú té res més a fer que preparar el sopar. Del llibret que ens han donat no puc llegir-ne res però les cançons són enganxoses i la Michelle i jo podem cantar les tornades. Tal i com havia promès, el rabí parla anglès quan no llegeix i fins i tot tradueix algunes pregàries per nosaltres. A la resta dels fidels no els fa importa i jo trobo que és molt generós de part seva: primer perquè l’idioma d’aquest país és l’hebreu i segon perquè això és una sinagoga i jo no sóc pas jueva. El rabí parla dels nostres cosins palestins i clama per la les converses de pau, es riu una mica de la interpretació cristiana de la Bíblia (tot i que sempre parla de “tradició judeocristiana” perquè Adam vol dir humanitat i no pas home i ens explica que, en hebreu, el mot “vida” no existeix en singular. Penso que és això el que fa grans les llengües, la manera que tenen d’interpretar el món i projectar els seus valors. Amb un cert to burleta el rabí tampoc no estalvia crítiques duríssimes als ortodoxos i diu que sembla mentida que s’hagin llegit el Talmud si no són capaços d’entendre que és una barbaritat que no puguis ser enterrat al costat del teu pare perquè el teu pare no era jueu. A la cerimònia, que dura gairebé dues hores, tothom hi participa activament. I quan acaba bevem el vi agafats de les espatlles i mengem el pa beneït. Avui, a més, la dona del rabí ha portat pastís de xocolata per a tothom. Ho recollim tot en un menys de 5 minuts: “veus? Aquí no ha passat res, tot ha estat una il·lusió”, em diu el rabí mentre els més forçuts empenyen l’arca per guardar-la. Surto pensant que sí, que el judaisme és més que una religió i que m’agraden les religions que no fan proselitisme. I que si vaig a la sinagoga gaire sovint acabaré volent convertir-me. La tardor s’insinua molt tímidament i enfilo el camí cap a casa posant-me un jersei per primera vegada des que sóc a Herzliya. D’aquí a una hora hem de ser a casa d’un amic per celebrar el sopar del shabbat com cada divendres i encara hem de cuinar. Avui serem 17 persones de tots els continents. A aquest sopar d’avui el seguiran 3 nits de bogeria.

Anuncis

Quan sigui gran vull ser Tzipi Livni.

Arribem a Jerusalem amb una ressaca considerable i molt poques hores de son. Són les 10 del matí i aquesta vegada el trajecte en tren se’ns ha fet molt més curt del que voldríem, però tots dos ens hem posat l’única camisa que tenim i s’agraeix l’aire de tardor que tant trobem a faltar a Herzliya. Avui visitem la Knesset i veurem la Tzipi Livni. A les 11 en punt som a l’entrada, des d’on podem veure l’edifici imponent que sembla un estadi de futbol a l’altra banda de l’esplanada, esperant el grup de la universitat que ens ha de colar. Fa poc més de 24 hores que hem enviat un mail a l’organitzador, que no ha sabut tenir un no per resposta. No ens sentim plenament afortunats fins que el grup no desembarca a la Knesset: homes fets i drets, encorbatats, catedràdics i demés eminències vingudes d’arreu del món a participar en un seminari sobre immigració, nacionalisme i l’estat-nació. Ens sentim petits petits, el J. i jo, amb les nostres motxilles i els nostres 20 anys, la nostra il·lusió i aquells nervis de quan els pares creuen que ja no ets un nen i et porten al teatre a veure una obra de grans per primera vegada. Alguns dels assistents ens pregunten curiosos d’on hem sortit i ens fa vergonya dir que no tenim cap doctorat ni hem cursat cap màster, però ja som dins i això és la Knesset, aquest és el parlament del que tant ens han parlat, aquest és el lloc que tot el món vigila. Amnon Rubinstein, actual degà de la facultat de dret de la universitat, exmembre de la Knesset i exministre de moltes coses, ens ensenya l’edifici i s’hi passeja com si fos casa seva, saludant a tothom. Aquest país és una gran família. Ens explica algunes anècdotes parlamentàries i el problema de governabilitat que suposa el fet que un 2% dels vots ja doni escons. Aviat es fa l’hora de dinar. La dada: un àpat a la Knesset costa el mateix que una caixa de cereals al súper (4’80€), i a més a més és deliciós. La conversa és interessant però el temps ens atrapa i ja hauríem de ser a la conferència: una taula rodona, gegant, acull totes les eminències. I nosaltres ens asseiem en un racó on tinc tot el que necessito: un endoll, una cadira i un aparell d’aquells que tradueixen. Evidentment, els membres de la Knesset parlaran en hebreu (Tzipi Livni i Eli Yishai, ministre de l’interior i president del Shas, el partit ultraortodox que tant enrenou genera a Israel).

Tzipi Livni arriba tard i quan entra la sala es fa el silenci. El ministre Yishai encara no ha arribat i el seu ajudant, un home guapo i molt segur d’ell mateix que ha estat enviat per entretenir-nos abans no arribi el ministre, no pot sinó callar de cop i volta. El posat de la Livni no està per hòsties: se la veu decidida i vol anar per feina, però hi ha alguna cosa en ella que desprèn afecte i això ni pot (ni vol) amagar-ho. Només porta un parell de fulls que no llegirà en tota la intervenció i no es cansarà de repetir que ella aposta per la construcció d’un estat palestí que pugui viure en pau amb Israel. Tzipi Livni fa cara de pensar molt bé. Quan parlen els altres se’ls escolta amb molta atenció i és rapidíssima a l’hora de rebatre el ministre, que arribarà no gaire més tard i sense congelar l’ambient com ho ha fet ella. Quan no parla té un posat exageradament seriós i mira un punt fixe mentre pensa la millor manera d’intervenir. Molt de tant en tant, quan el ministre xerra, esbossa en silenci un somriure que és de tot menys burleta. El somriure dels derrotats que han après dels seus errors i no hi tornaran a caure, la tímida satisfacció dels que saben que se’n sortiran i que estan fent les coses bé. Ha de ser molt dur per a ella ser la primera força de la Knesset i veure’s arraconada per un govern que aplega laboristes, ultraortodoxos i la dreta conservadora. I tanmateix la seva no sembla una oposició destructiva. Tzipi Livni no ven fum i les idees que deixa anar no donen lloc a l’ambigüitat. Parla del problema de la immigració no jueva (perquè la jueva aconsegueix la nacionalitat després de fer una aliya) i de com Israel és, per definició, un estat d’immigrants que s’ha trobat amb uns immigrants nous que no esperava (quina mena de gent no jueva hauria volgut venir a Israel 50 anys enrere?). Sense constitució, a més, aquest problema es fa molt més difícil de resoldre. Quan Amnon Rubenstein dóna la conferència per acabada Tzipi Livni té una estona per parlar amb tot aquell que se li acosta. No força cap somriure però s’interessa per cada conversa i mentalment va prenent nota de tot el que sent. Abans de marxar, un noi del grup que estudia el màster a l’IDC se li acosta per dir-li que s’està plantejant fer una aliya només per votar Kadima a les pròximes eleccions. I ella li respon, amb un somriure honest, que li ha alegrat el dia. La mesura del somriure és molt important en aquesta dona. Quan sortim de la Knesset el sol ja comença a pondre’s. I jo en surto enamorada de Tzipi Livni i convençuda que avui he sentit parlar la futura primera ministra d’Israel. I que quan sigui gran vull ser com ella.

Oh, Jerusalem

El viatge fins a Jerusalem el fem en tren. A estones, mirant el paisatge, penso que el meu Vallès devia ser més o menys així abans que tot es convertís en ciment. Aprofito per dormir, llegir una mica o tafanejar les guies de viatge que encara ara són un univers desconegut per a mi: quan viatjo m’atabala pensar que em perdo alguna cosa important i prefereixo passejar sense mapes i confondre’m amb la gent. Aquesta vegada, però, em sembla que això de fer-me passar per una israeliana més (cosa que em surt força bé) no serà gaire fàcil, perquè vaig amb 5 asiàtiques que criden força l’atenció, a banda d’un txec i un israelià. Arribem a Jerusalem cap a quarts de 4, just a temps per agafar el darrer el bus que ens ha de dur a la ciutat antiga abans que tot deixi de funcionar a causa del shabbat. Temps de deixar les bosses a l’hostal i pujar al terrat abans de fer cap al mur de les lamentacions. Des del terrat, la ciutat, silenciosa, sembla que vulgui passar desaparcebuda mentre es pon el sol i el vent fred ens acaricia la cara per ensenyar-nos que aquí sí que ha arribat la tardor. La cúpula de la roca brilla encara més amb els colors del capvespre i només els jueus que corren cap al mur trenquen el silenci d’aquest divendres que s’acaba. Com que encara no sabem on para el mur, ens limitem a seguir els homes (la majoria ortodoxos) que travessen el laberint que són els carrers de la ciutat antiga amb grans gambades. Control de seguretat de rigor (una mica més rigorós que els que contínuament s’han de passar quan s’entra a un supermercat, un centre comercial, una estació de tren o segons quins bars de nit) i ja som davant del mur, que diríeu que no té res d’especial si no fos perquè hi onegen banderes israelianes i centenars de jueus de tota mena hi fan les seves pregàries. Podria estar-me hores i hores mirant com preguen uns i altres: els ortodoxos es limiten a inclinar el cos repetides vegades mentre murmuren les pregàries amb el llibret a les mans, pares de família encorbatats llegeixen vigilant els nens de reüll, soldats que canten i riuen fent un trenet mentre ballen com si fossin en una discoteca, joves i no tan joves que s’abracen i salten com quan toquen la teva cançó preferida en un concert qualsevol i avis que, un cop han enllestit les seves pregàries, s’ho miren tot plegat amb un somriure que no amaga satisfacció. I el mur allà, el famós mur.

Després de sopar una mica al barri àrab, ens aturem a prendre alguna cosa en un bar de shishes. Estem cansats però com era d’esperar la nit s’anima i el G, que és de Jerusalem, ens porta al barri que no dorm mai, prop de la ciutat antiga. Bars i més bars acullen joves israelians no especialment religiosos que fan una cervesa o mengen un plat de pasta a les 3 de la nit. És fantàstic això de la llibertat. Com que nosaltres ja hem begut prou passem directament als postres i demano un deliciós pastís de formatge i un cafè. L’endemà ens maleïrem una mica per haver allargat la nit perquè a les 8 ja no hi ha qui dormi: a l’hostal el xivarri és insuportable i a fora els carrers de la ciutat fa molta estona que acullen turistes de tota mena disposats a regatejar. A les 11, el G. i el seu pare ens esperen a la porta de l’hostal per ensenyar-nos la ciutat. Ho veiem absolutament tot una mica per sobre: sabem que hi tornarem d’aquí a res i aquesta és la primera presa de contacte amb la ciutat. A mitja tarda, la M. i jo ens plantem al Sant Sepulcre per sentir-hi missa en francès, oficiada per un franciscà que si ens el trobéssim vestit de carrer no hauríem dit mai que ho és (aquí, per la banda catòlica només hi ha franciscans). La missa té lloc en una de les múltiples capelles que té el Sant Sepulcre en els seus múltiples pisos. La munió de turistes no esborren la sensació d’haver tornat a casa quan sortim de missa i, ja de nit i amb certa commoció, enfilem el camí cap a l’hotel. Els minarets criden a la pregària. Oh, Jerusalem, 3 vegades santa.”Que se m’encasti la llengua al paladar / si deixés d’evocar el teu record, / si no posés Jerusalem / al campdamunt dels cants de festa”.