Daily Archives: 13 Octubre 2010

Nègueb, Mar Mort i història d’un refugiat

Pugem a l’autocar que ens ha de dur al desert del Nègueb a quarts de 8 del matí. Ja fa calor i només esperem que el viatge sigui prou llarg per poder dormir una mica. Passem el matí fent jocs de coneixença i esplai al mig d’una gran pineda i una calma absoluta, només interrompuda pels avions de guerra que de tant en tant creuen el cel i que els pins altíssims no ens deixen veure. Aquest país és brutal i totes i cada una de les prop de 150 persones que han decidit emprendre aquest viatge té una història fascinant per explicar. Jueus de tot el món que han decidit venir a estudiar a la terra promesa i esperen poder fer una Aliyah (és a dir, acabar esdevenint israelians) algun dia. Molts (de fet, moltíssims) busquen una vida una mica més prometedora que la que tindrien als seus països d’acollida, i és així com desenes de veneçolans jueus han volgut començar de nou a Israel. El J. m’explica que, si no fos per Chávez, segurament ell mai no hauria deixat el seu país.

A la tarda, després d’un bon dinar a l’ombra dels pins, ens dirigim a les coves de Tel Goded. Jo que em pensava que seria com visitar unes mines i la broma va resultar ser un túnel llarguíssim que, si tens sort i ets prou baixet, pots recórrer a quatre grapes. Naturalment no va ser el meu cas i vaig haver d’arrossegar-me com un cuc en la foscor més absoluta. Els jueus que s’hi amagaven quan els romans volien carregar-se’ls devien ser minúsculs (per anar bé). Quan sortim, la calor ja no ens fa gaire la guitza i el paisatge que tenim davant dels ulls té una nitidesa estranya. Els petits arbustos, que sembla que demanin perdó per haver crescut, s’han desfet de la pols que els cobria i es deixen tocar pel sol que quan es pon té aquell color de bronze. Fa vent i aquí no se senten avions, i a la llunyania s’albiren unes vinyes. No són vinyes verdes vora el mar, però tot plegat recorda una mica al Priorat. I a Menorca. Cap a les 6 de la tarda arribem al desert del Nègueb, on passarem la nit. Un campament beduí per a guiris, amb tota la seva hospitalitat. I ens vestim per al gran sopar després de fer un cafè i uns dolços artesans que crec que no m’agradaria tastar mai més. Al sopar no hi falta de res, però estem cansats i només volem asseure’ns a les gandules i deixar-nos impressionar per la immensitat del cel que a mi em fa tanta por. Ens procurem unes ampolles de vi i cervesa fresqueta mentre a dins la festa s’anima i sabem que tard o d’hora nosaltres també ens animarem a ballar els grans temazos. És amb aquest vi que conec el T., un dels nois d’Eritrea de qui el director ens va parlar el dia de la inauguració. Li dic que quan tingui algun problema aniré a buscar-lo, i que ara no en tinc cap però sí moltes ganes de parlar amb ell. Li fa vergonya i intenta treure ferro a la situació fent alguna broma sobre el primer dia, i sense deixar d’esbossar un somriure tímid (tan tímid que quasi no es veu) comença a explicar-me la seva història. El T. va marxar del seu país ara fa 3 anys, amb només alguns diners per pagar el guia que els havia de dur, a ell i al seu amic, a creuar fronteres sense passar per cap control policial. El T. va creuar 5 països diferents fent les voltes més estúpides per no ser ni descobert ni disparat per un soldat. A Eritrea, la dictadura no et permet sortir del país. I si ho fas i ets jove i el govern se n’assabenta, en el millor dels casos els teus pares han de pagar una multa estratosfèrica. Naturalment, si no poden pagar-la se’n van a la presó. O se’n van a la presó sense la possibilitat de pagar cap multa, si aquell dia el govern ho decideix així. El T. fa tres anys que no veu els seus pares i ser fill únic no ha posat les coses gaire fàcils a la seva família, que tant el troba a faltar. El T. només espera poder ajudar els seus pares i tornar algun dia al seu país. A Herzliya estudia Govern, i no m’ho vol reconèixer però crec que la seva il·lusió és aprendre a governar i tornar al seu país per fer-lo una mica més lliure. M’explica que a ell no li agrada el mar però que a la seva terra la costa té quilòmetres i quilòmetres que no t’acabaries mai, i que Asmara, la capital, és un paradís d’arquitectura italiana al mig de l’Àfrica. Quan parla del país, de la terra, els ulls se li entelen. Suposo que aquesta part no la tenia assajada i no pot dissimular la feblesa. Jo m’he d’esforçar per no tancar els ulls i evitar així que una llàgrima em rodoli galta avall. El T. ha tingut sort de poder marxar del país: té amics que van ser cridats a files fa 12 anys i mai més no se n’ha sabut res. I jo he tingut tanta sort que quasi em fa vergonya.

Aquella nit, entre balls i converses, vam dormir poquíssim. Ens esperava una excursió al Nègueb, i unes pujades a uns turons que sembla que s’hagin de desfer en qualsevol moment. Però no es desfan i no hi ha cap ombra. El sol no té cap pietat. Horrorós. Horrorós fins que, ja de baixada, aconseguim refrescar-nos en una de les cascades que s’obren pas entre la duresa de les roques. Havent dinat, ens banyem al Mar Mort, que per cert està sobrevalorat: és una bassa immensa d’aigua calenta que pica moltíssim. A la tornada, Jerusalem com un gran temple quan cau la tarda. Hi tornarem aviat.

Anuncis