Tots els noms d’Israel

Israel és passar calor a finals d’octubre, és sentir l’olor del camp quan es pon el sol a l’estiu a les 5 de la tarda, és la terra promesa on tots els jueus que he conegut se senten com a casa després d’haver deixat el país on han nascut. Israel són les festes, el vi, la cervesa Goldstar i el foc vora la platja, els llums de Festa Major o de Nadal que tenen un punt hortera i que s’encenen puntualment quan cau la tarda al centre de Herzliya. Israel són les classes d’hebreu amb les companyes de pis, són les festes multitudinàries amb auriculars al mig del carrer per no despertar els veïns, és la vida que passa tranquil·la però alhora vol que tots els minuts siguin recordats, i guardats, i estimats. Israel és no trobar cap espanyol enlloc, fer pedagogia, que quan en broma em vulguin fer enfadar em diguin espanyola. Israel és que gent de tot el món em digui que si no han tombat Catalunya en tants anys no ho faran mai més, Israel és que el món es faci petit, Israel són els jueus que no poden apuntar-se el teu número al mòbil un vespre de sàbat, els jueus amb kipà, els que no en porten, els que són israelians i els que esperen ser-ho algun dia, els àrabs i els pocs cristians. Israel és trobar a faltar un campanar o una església, és que res no funcioni durant les 24 hores del sàbat, són les converses de fum i unes ganes brutals d’aprendre. Israel és, sens dubte, la terra promesa, i haver de demanar perdó per l’antisemitisme barceloní. Israel és despertar-se i dir-se “hòstia, que sóc a Israel” després de 3 setmanes de ser aquí, és sentir-se com a casa, és passejar per Tel Aviv, agafar un tren cap a Jerusalem i dinar envoltada de soldats que tenen el temps just per anar a fer un mos. Israel és veure armes per tot arreu i haver-me deixat de sorprendre, és la hospitalitat, són les classes que em fan adonar que he perdut el temps estudiant 2 anys a Barcelona i aprendre, aprendre, aprendre, i deixar-me fascinar. Israel són un munt de socialdemòcrates en contra del seu govern, i les discussions a classe sobre la seva política. Israel és aprendre les disputes internes de les cèl·lules islamistes radicals, són lliçons d’estratègia i de diplomàcia, de guerra i de pau. Israel és trobar-se amb una pila de gent pel sopar del sàbat, i que et convidin a un sopar hillel i trobar-te cantant abans de començar a menjar. Israel és intentar cantar en hebreu una nit de karaoke, és ballar els hits israelians entre beguda i beguda, és veure La vida de Bryan una nit de sàbat amb un tall de pizza en una mà i un got de vi a l’altra, són els colors preciosos que té la terra aspra quan el sol se’n va i encara tens tota la tarda. Que algun jueu faci conyeta amb el sentiment de culpa catòlic, i que tingui raó. Israel és veure els partits del Barça al mig del carrer, és perdre’s pels mercats on s’hi troba absolutament de tot i on tothom crida i tothom riu. Israel són totes i cada una de les històries d’aquells que, amb poc més de 60 anys, han aconseguit fer d’aquest país el que és avui. Israel és dir un munt de vegades Israel i no acabar de ser conscient que, durant uns mesos, aquesta terra promesa és casa meva.