Nègueb, Mar Mort i història d’un refugiat

Pugem a l’autocar que ens ha de dur al desert del Nègueb a quarts de 8 del matí. Ja fa calor i només esperem que el viatge sigui prou llarg per poder dormir una mica. Passem el matí fent jocs de coneixença i esplai al mig d’una gran pineda i una calma absoluta, només interrompuda pels avions de guerra que de tant en tant creuen el cel i que els pins altíssims no ens deixen veure. Aquest país és brutal i totes i cada una de les prop de 150 persones que han decidit emprendre aquest viatge té una història fascinant per explicar. Jueus de tot el món que han decidit venir a estudiar a la terra promesa i esperen poder fer una Aliyah (és a dir, acabar esdevenint israelians) algun dia. Molts (de fet, moltíssims) busquen una vida una mica més prometedora que la que tindrien als seus països d’acollida, i és així com desenes de veneçolans jueus han volgut començar de nou a Israel. El J. m’explica que, si no fos per Chávez, segurament ell mai no hauria deixat el seu país.

A la tarda, després d’un bon dinar a l’ombra dels pins, ens dirigim a les coves de Tel Goded. Jo que em pensava que seria com visitar unes mines i la broma va resultar ser un túnel llarguíssim que, si tens sort i ets prou baixet, pots recórrer a quatre grapes. Naturalment no va ser el meu cas i vaig haver d’arrossegar-me com un cuc en la foscor més absoluta. Els jueus que s’hi amagaven quan els romans volien carregar-se’ls devien ser minúsculs (per anar bé). Quan sortim, la calor ja no ens fa gaire la guitza i el paisatge que tenim davant dels ulls té una nitidesa estranya. Els petits arbustos, que sembla que demanin perdó per haver crescut, s’han desfet de la pols que els cobria i es deixen tocar pel sol que quan es pon té aquell color de bronze. Fa vent i aquí no se senten avions, i a la llunyania s’albiren unes vinyes. No són vinyes verdes vora el mar, però tot plegat recorda una mica al Priorat. I a Menorca. Cap a les 6 de la tarda arribem al desert del Nègueb, on passarem la nit. Un campament beduí per a guiris, amb tota la seva hospitalitat. I ens vestim per al gran sopar després de fer un cafè i uns dolços artesans que crec que no m’agradaria tastar mai més. Al sopar no hi falta de res, però estem cansats i només volem asseure’ns a les gandules i deixar-nos impressionar per la immensitat del cel que a mi em fa tanta por. Ens procurem unes ampolles de vi i cervesa fresqueta mentre a dins la festa s’anima i sabem que tard o d’hora nosaltres també ens animarem a ballar els grans temazos. És amb aquest vi que conec el T., un dels nois d’Eritrea de qui el director ens va parlar el dia de la inauguració. Li dic que quan tingui algun problema aniré a buscar-lo, i que ara no en tinc cap però sí moltes ganes de parlar amb ell. Li fa vergonya i intenta treure ferro a la situació fent alguna broma sobre el primer dia, i sense deixar d’esbossar un somriure tímid (tan tímid que quasi no es veu) comença a explicar-me la seva història. El T. va marxar del seu país ara fa 3 anys, amb només alguns diners per pagar el guia que els havia de dur, a ell i al seu amic, a creuar fronteres sense passar per cap control policial. El T. va creuar 5 països diferents fent les voltes més estúpides per no ser ni descobert ni disparat per un soldat. A Eritrea, la dictadura no et permet sortir del país. I si ho fas i ets jove i el govern se n’assabenta, en el millor dels casos els teus pares han de pagar una multa estratosfèrica. Naturalment, si no poden pagar-la se’n van a la presó. O se’n van a la presó sense la possibilitat de pagar cap multa, si aquell dia el govern ho decideix així. El T. fa tres anys que no veu els seus pares i ser fill únic no ha posat les coses gaire fàcils a la seva família, que tant el troba a faltar. El T. només espera poder ajudar els seus pares i tornar algun dia al seu país. A Herzliya estudia Govern, i no m’ho vol reconèixer però crec que la seva il·lusió és aprendre a governar i tornar al seu país per fer-lo una mica més lliure. M’explica que a ell no li agrada el mar però que a la seva terra la costa té quilòmetres i quilòmetres que no t’acabaries mai, i que Asmara, la capital, és un paradís d’arquitectura italiana al mig de l’Àfrica. Quan parla del país, de la terra, els ulls se li entelen. Suposo que aquesta part no la tenia assajada i no pot dissimular la feblesa. Jo m’he d’esforçar per no tancar els ulls i evitar així que una llàgrima em rodoli galta avall. El T. ha tingut sort de poder marxar del país: té amics que van ser cridats a files fa 12 anys i mai més no se n’ha sabut res. I jo he tingut tanta sort que quasi em fa vergonya.

Aquella nit, entre balls i converses, vam dormir poquíssim. Ens esperava una excursió al Nègueb, i unes pujades a uns turons que sembla que s’hagin de desfer en qualsevol moment. Però no es desfan i no hi ha cap ombra. El sol no té cap pietat. Horrorós. Horrorós fins que, ja de baixada, aconseguim refrescar-nos en una de les cascades que s’obren pas entre la duresa de les roques. Havent dinat, ens banyem al Mar Mort, que per cert està sobrevalorat: és una bassa immensa d’aigua calenta que pica moltíssim. A la tornada, Jerusalem com un gran temple quan cau la tarda. Hi tornarem aviat.

“Benviguts a l’única democràcia de l’Orient Mitjà”

El director de l’escola internacional de l’IDC Herzliya és un home dur que sembla tirar sempre pel dret. Té aquell posat de mascle alfa que ja arriba a la seixantena i uns gestos que sense ser autoritaris denoten convenciment. Sembla fred però no frívol, potser més llest que intel·ligent i amb un sentit de l’humor una mica més aspre del compte. D’origen nordamericà, va venir a estudiar a la Universitat hebrea de Jerusalem i va haver de lluitar (amb orgull) a la guerra del Yom Kippur. És el primer dia d’universitat i l’home en qüestió puja a l’escenari per donar la benvinguda als estudiants que han decidit venir a Israel a estudiar la carrera sencera. Fa una calor infernal i des del faristol ens anima a deixar les cadires i seure a la gespa, sota l’ombra dels arbres. “Vinga, sou lliures de moure-us; sou a Israel, la única democràcia de l’Orient Mitjà!”, i enceta el discurs. Pregunta al públic si hi ha algú de Sudan i dos nois del meu costat aixequen el braç. “Nois, pot ser que durant aquestes primeres setmanes trobeu a faltar casa vostra, penseu que teniu molts problemes i que res us surti bé. La burocràcia a Israel és complicada i vosaltres heu pres una decisió difícil. Però quan penseu que les coses no poden anar pitjor, quan us sentiu desplaçats, parleu amb aquests nois: els vostres maldecaps s’esvairan de sobte quan us expliquin el malson que ha estat per a ells deixar casa seva”. Aquests dos nois del meu costat, als quals sembla que no els falta de res, són refugiats. Es fa el silenci durant uns instants. I acte seguit tot l’auditori comença a aplaudir.

L’endemà, entre paperassa i excursions al supermercat, hi ha la primera festa de la universitat. El que a Barcelona són un munt de peluts que van més fumats del compte i amb una ampolla de litre i mig a la mà, aquí són nois (alguns amb quipà) amb una copa de vidre plena de cervesa o xampany. És la festa del sindicat únic i la banda de la universitat toca Roy Orbison o els Beatles mentre la gent balla, xerra pels descosits o fa cua per aconseguir un entrepà calent o una cervesa. Entre cançó i cançó coneixem el Noam i el Gili, que tot i ser una mica més grans que jo comencen la universitat enguany. Quan li dic al Noam que sóc de Barcelona no s’ho pensa dues vegades i fa esforços per parlar-me castellà, però de seguida li dic que el castellà no és la meva llengua i canviem al francès, que encara que tampoc no ho sigui és més bonica que l’anglès i ell s’hi sent més còmode. Els seus pares són (o eren) francesos, malgrat que ell ja va néixer a Israel. M’explica que ja fa un any que va acabar el servei militar i que és un orgull servir el seu país, el qual troba molt més atractiu que França amb els seus pretensiosos francesos. Com el Gili, exballarí professional tip de recórrer el món amb una companyia o una altra, el Noam està en contra dels assentaments. Però saben que, amb assentaments o sense, els barcelonins no poden ni veure’ls. I és així com m’he de tornar a justificar, després d’haver-los explicat que Catalunya no és ben bé Espanya. Som els últims de la festa i tots dos ens acompanyen a casa. Ens donem els mòbils i quedem que visitarem junts Jerusalem, la terra que el Gili ha trobat a faltar durant aquests últims anys. A casa, la companya italiana ha convidat a sopar alguns amics italians. La nit s’allarga al Theodor, el pub que, com la ciutat on vivim, porta el nom del pare del sionisme. Toca karaoke i en tota la nit només podem seguir tres cançons en anglès, la resta són grans hits en hebreu molt enganxosos i ballables. Quan tornem, la noia de Hong Kong que faltava ja ha arribat al pis i no serà fins l’endemà que, davant d’un bon cafè (enyorat cafè!) i entre broma i broma, m’explicarà les atrocitats del règim xinès. Entre tots els estudiants que he conegut, la primera pregunta sempre és la mateixa: “Per què Israel?”. Demà anem a passar un parell de dies al desert de Judea. “Israel, Israel” encara és el primer que em ve el cap quan em llevo. Crec que encara no m’ho acabo de creure.

Moltes coses i poc temps

Primer dia a la universitat, primeres festes, alguna migdiada ara que ja tinc coixí i comença a entreveure’s la tardor. Primeres coneixences (“Barcelona! Oh, I love Spain”) i també primeres discussions. Quina mandra això de justificar-se a cada frase, i quines ganes de viure en un país normal per no haver de donar explicacions pesades cada vegada. Moltes coses, moltes. I poc temps per escriure-les. Però prometo fer-ho demà.

Israel, dia 4. Necessito tardor.

Un cop més he esperat que el sol comencés a pondre’s per sortir de casa i anar a la universitat a buscar la clau del pis nou on m’havia de trobar amb la meva companya índia. He sortit amb els auriculars posats i fent sonar l’aleatori de la maquinola, tement desentonar per fer-la anar en aquella hora que començava el sàbat. Però de seguida s’ha fet de nit i la llum de les teles es continuava veient des del carrer, la gent feia anar màquines o sortia a córrer o agafava el cotxe. Tot semblava propi d’un dia normal menys els rius d’homes que, amb la quipà i un llibre sota el braç, devien dirigir-se a la sinagoga. El pis nou és grandiós i la meva habitació seria la millor si no fos perquè, mentre no arribi l’hivern, hi fa una calor d’infern. No hi ha aire acondicionat i tampoc no sé si podré caçar internet d’alguna banda. A la cuina hi falta de tot, però ja ens arreglarem. Sopant amb S. al mateix restaurant de cada dia penso que seran difícils i divertits alhora els equilibris que haurem de fer per entendre’ns amb les qüestions domèstiques: dues nordamericanes, una índia, jo i una altra noia que vés a saber d’on ve. Demà al migdia me n’aniré cap al pis nou. Avui no tinc més ganes d’escriure.

Israel, dia 3. Dolça vida de gossos.

M’he tornat a llevar tard, està bé això de no tenir res concret a fer i saber que la nit podrà allargar-se com sempre. No m’he pogut fer a la planxa el pollastre per a 10 persones que vaig comprar ahir perquè, a banda de no tenir sal ni oli, els fogons no funcionen. No dec tenir gas però tant me fa perquè demà ja me’n vaig al pis definitiu amb una de les companyes, que arriba demà. Morta de gana he esperat que el sol comencés a caure per tornar al restaurant d’ahir. M’agrada tenir aquesta rutina ara que visc sola i no tinc a ningú, perquè és la manera de fixar el temps i no perdre la consciència de les hores que passen. Com ahir, a les 5 de la tarda estava tot tancat i no hi havia ningú pel carrer. És estrany perquè no és hora de migdiades i la gent tampoc no deu estar treballant si els comerços tampoc no estan oberts. Al restaurant, altra vegada em sento estrangera, aliena a aquesta estranya amistat que sembla agermanar tothom, malgrat que a tothora se’m dirigeixen en hebreu. A un costat de la meva taula, una mare amb el seu marit i el seu fill treu un túper de la bossa i comença a menjar mentre es mira la carta amb tota la tranquil·litat del món. A l’altre, tres parelles de prejubilats fan el cafè abans d’entrar el teatre. Me’ls miro de dalt a baix i penso que m’encantaria saber la seva història, i em fascina pensar que la vida de tota la gent amb qui em creuo és un conte d’herois. En sortir del restaurant ja era completament fosc i tot plegat era molt diferent de dues hores enrere: ja no feia calor i famílies senceres passejaven, gent de tota mena entrava al teatre, els avis jugaven al dòmino al mig del carrer i els solitaris passejàven els gossos. N’hi ha molts, de gossos, a Herzliya. I també hi ha estàtutes de gossos. Sembla com si es reivindiquéssin davant de l’islam. Em fa l’efecte que els israelians són de poques pretensions, i això m’agrada. Europa és plena de pretensiosos. De tornada cap a casa he vist alguna de les famoses sucà de les què tant m’havien parlat i havia llegit, unes cabanes on els religiosos hi dormen i hi mengen durant prop d’una setmana. De moment, però, aquí he vist molt pocs homes amb quipà i encara menys religiositat, tot i que crec que dissabte això es farà més palès. A casa, altre cop amb la cervesa israeliana, faig sonar L’holandès errant de Wagner a tot drap i em sento terrorista. Em fan mal el coll i l’orella. Crec que hauré de començar a drogar-me per prevenir les angines.

Entrevista a Joan Triadú (Descansi en pau)

Avui hem sabut que ha mort Joan Triadú. Crec que no és exagerat dir que sense ell jo no seria com sóc ara. Com a crític literari, però, Triadú em semblava un maniàtic. Al pròleg de les poesies de Kavafis traduïdes per Carles Riba, ve a dir que és una llàstima que tingués la malaltia de l’homosexualitat perquè escrivia molt bé, i al de la seva traducció dels sonets de Shakespeare només fa que justificar-se. Crec que, si no hagués estat per la dictadura i aquest fos un país normal, Triadú no hauria tingut gaire rellevància com a crític. Ara bé, la seva obra pedagògica és immensa, i en aquest àmbit només li puc retreure que ens eduqués en una Catalunya que després vam descobrir que no existia. L’humanisme cristià i tot allò de “Catalunya serà cristiana o no serà”, etcètera. Jo vaig créixer pensant de debò que Espanya era un país estanger i, esclar, surts d’allà i et fots la gran hòstia. Però els valors que ens van ensenyar ja no ens els traurà ningú, i penso que només per això ja se li podria perdonar tot. El record que tinc del Sr. Triadú són les seves visites puntuals al Thau, primer sense bastó i després amb bastó, cada dijous a l’hora del pati del matí. Passejava, ens preguntava coses, s’interessava pels nostres jocs. Més tard, amb el treball de recerca i ja al CIC, la meva companya Aina Llorca i jo vam voler fer-li una entrevista. Recordo un pis ple de llibres, llibres per tot arreu, a l’Avinguda Príncep d’Astúries. I també recordo un cert menyspreu del Sr. Triadú cap a la seva dona, a qui anava donant instruccions però no vam veure en cap moment. El títol del treball era “Contra Franco escrivíem millor” i bàsicament es tractava d’explicar la incidència que va tenir en la poesia la censura franquista. Aquesta és l’entrevista:

Pregunta: Voldríem començar aquesta entrevista exposant els àmbits del nostre treball. Ens hem centrat en la censura poètica que es va dur a terme durant el franquisme a Espanya. Ens agradaria parlar del conjunt de l’estat des d’un punt de vista tècnic, sense entrar en la dicotomia Catalunya/Espanya…

Resposta: Bé, jo el que conec és la censura aplicada a Catalunya. A Espanya només en van tenir d’un tipus, i és aquella purament temàtica, mentre que a Catalunya s’ha de tenir en compte va existir amb una doble vessant: la censura de la llengua i la censura del tema. Fins l’any 1946 no es va permetre publicar en català, i això només va ser permès perquè, un cop perduda la 1ra Guerra Mundial, el règim va haver de fer un esforç, gairebé propagandístic, per a congraciar-se amb els nous governants.

La poesia era considerada un gènere literari menor, limitat, que no arribava al públic . A Catalunya, sobretot, es va escriure en prosa, però utilitzaven primer els autors antics, costava de publicar autors nous. Per exemple, només van deixar publicar una obra de Verdaguer amb la condició que estigués escrita amb una ortografia anterior a la normativa.

P: Sap si els criteris de la censura estaven marcats per l’Església? Coneix el paper de l’Església catòlica a l’hora de censurar obres literàries?

R: Dins dels organismes de censura, hi havia un assessorament de l’Església, però topava amb la Falange. La Falange intentava imposar els seu lema “La unidad de destino en lo universal”, mentre l’Església feia els possibles perquè això no fos així, ja que era una visió laica de la societat. Recordo l’exemple d’una carta escrita per un canonge català a la germana de Primo de Rivera, demanant-li que no s’allunyés dels ideals catòlics. L’Església procurava que el règim no es convertís en un feixisme extrem, en un nazisme que pogués topar amb l’Església en la seva funció i influència en la societat. Van impulsar, i això cal destacar-ho, un llistat de llibres prohibits.

A Madrid hi havia més facilitat per a aprovar les coses que a Barcelona. Des d’aquí, per tant, s’enviaven les obres allà i així s’aconseguia que s’aprovessin més coses. Tot i això, un cop el llibre estava al carrer, també es podia denunciar. Els censors catalans, que podien entendre dobles sentits que a Madrid no havien sabut detectar, feien retirar les obres de les llibreries i retirar els elements censurables. Una vegada em van retirar una antologia de la poesia catalana, obligant-me a buscar poemes d’igual extensió als que s’havien hagut de retirar dels originals per a incloure’ls en el llibre i que no hi haguessin blancs. El van obligar a retirar un poema de Ventura Gassol, que era un poema patriòtic i també un poema titulat Adéu, President, que anava dedicat a Macià però a Madrid ni se n’havien adonat. També es va donar el mateix cas amb una Antologia de contes.

P: Creu que hi va haver un canvi entre la llei de 1938 i la llei del 1966 (del ministre Fraga)?

R: Sí, sí, es va notar un canvi. La llei Fraga va suposar una obertura. Tot i així, suposava un risc al cap i a la fi més gran que l’anterior, ja que cabia la possibilitat de publicar un llibre i després haver-lo de retirar de la circulació. Tanmateix, es va conèixer el canvi. Ja havien passat molts anys, era un canvi necessari que, en part, va venir donat per la pèrdua de poder de la Falange, que va propiciar una augment mínim de la llibertat i de les possibilitats literàries.

La poesia, com sempre, va ser la part menys perseguida […]

P: Per quina raó creu no es censurava la poesia? Perquè no s’entenia el vers o perquè es creia que no arribava al públic?

R: Això, això.

P: Van tenir problemes a l’hora de publicar autors estrangers? Penso en autors com Kavafis i la traducció que en va fer Carles Riba…

R: Aquest llibre es va publicar el 56 o el 57, no n’estic segur, i va ser una edició pòstuma. L’editor de Teide en va fer l’edició i el pròleg. La traducció de prosa la van aguantar molt més [els franquistes], fins que van plegar. La poesia, en canvi, (Marià Manent, Segarra havia publicat la Divina Comèdia del Dant) no causava tan de problema, era molt menys problemàtica. Però, es clar, tenia molt poca tirada, potser només 100 exemplars. A més, eren llibres cars, que només es podien permetre una determinada gent. La gent a l’exili, com Josep Carner, són els que van tenir més problemes per publicar, a vegades van haver d’ometre el seu nom i tot. Hi havia diferents edicions dels llibres, de més barates i de més cares. Com més barates eren, més vigilades estaven.

P: Parlem ara de la poesia social. Creu que va fracassar? Perquè?

R: Totalment. Miguel Hernández. Blas de Otero, Pido la paz y la palabra. La poesia, primer, ha de tenir qualitat i, després, ha de tenir un contingut. En canvi, la poesia social posava la ideologia per davant de la qualitat, i de fet fou més tard, amb els cantautors que musicaren aquests poemes, que van esdevenir quelcom estètic. Els cantautors tenien molta més comunicació amb el públic. Antonio Machado encara està enterrat a la Catalunya Nord i no el van deixar publicar fins molt més tard. El ministre Ruiz Jiménez, de procedència catòlica, deixava fer més. Va ser l’impulsor dels congressos de poesia que es van donar a Segòvia, Salamanca i Santiago, aproximadament entre l’any 50 i el 60.

P: Creu – penso, per exemple, en Pla- que l’actitud d’anar a favor del règim li va permetre poder desenvolupar-se més com a escriptor?

R: Certament, el va ajudar. Tenia una manera d’escriure política, i era pro-franquista. De fet, col·laborava amb revistes com Destino, on escrivia en castellà, era subdirector de La Vanguardia, escrivia en un setmanari de la Falange ( Política de Unidad.) Bona part de les obres completes de Pla està traduida del castellà, perquè moltíssimes faltes en llengua catalana. El va ajudar molt, fins a l’extrem que els prínceps d’Espanya el van anar a veure personalment. Però també l’haguessin censurat si hagués dit segons què. Fixa’t que també es van donar casos de censura positiva. Què vull dir amb això? En comptes de treure o prohibir un fragment o una frase, obligaven a afegir alguna cosa. Per exemple, en una ocasió que vam publicar un llibre un conjunt de persones, vam escriure els nostres noms amb inicials perquè no els poguessin traduir, però els censors van arribar a l’extrem d’obligar-nos a posar els nostres noms, i de traduir-los. La solució, en aquests casos, era negociar. Però hi intervenien moltíssims factors, sobretot els primers temps.

P: Quina relació tenien amb els censors?

R: Els editors coneixien el que més…d’això. Eren funcionaris i prou, que feien la seva feina i anaven absolutament orientats per les directrius de Madrid. En una ocasió van arribar a exhibir a Madrid una revista que aquí havien prohibit per demostrar que eren transigents i que el català tenia plena llibertat. Per publicar obres a Catalunya, i en català, es van haver de dur a terme nombroses ardits per a enganyar els censors. Per exemple, nosaltres vam publicar una revista que, al ser prohibida sota el nom d’Ariel, van seguir publicant-la però simplement amb el número que continuava la sèrie ( num. 20, num.21, num. 22..) només va durar fins el 24. Aleshores ens va cridar el cap de policia Polo, i els va dir: “no me lo creo, pero me parece una cosa inteligente”. Els procediments de censura a Espanya eren diferents dels de Catalunya. En Cela, per exemple, escrivia de manera molt violenta (i s’hi comportava), amb paraulotes i temes violents, però se li passava perquè havia fet la guerra amb els franquistes. El van deixar fer perquè havia fet mèrits, et donaven més o menys facilitats depenent d’on vinguessis.

P: Què en pensa, dels novísimos?

R: No van tenir problemes.

P: Per què? Creu que és perquè escrivien en castellà?

R: Sí, perquè escrivien en castellà. Ferrater tenia algunes obres escrites en català, però com que tan ell com el seu germà havien estat de la Falange tampoc va tenir gaires problemes. A Catalunya es va notar molta diferència entre els primers temps, perquè estava tot prohibit, i més tard, quan es van començar a veure llibres a la llibreries i tot va començar a adquirir una certa normalitat, o almenys això és el que volien fer veure. Mai no van admetre revistes, traduccions ni diaris, ja que això hagués estat un signe de vida literària independent. En resum, la poesia va ser veritablement censurada només els primers anys. Es feien tiratges curts o l’editor mentia al respecte. Com menys tirada tenia un determinat llibre més fàcil era publicar-lo. De fet, si eren exemplars molt cars ni tant sols els passaven per la censura, perquè no constituïen cap perill.

P: Què ens en pot dir, de l’òrgan executor de la censura?

R: Els censors eren funcionaris amb carnet de la Falange. Alguns ho feien perquè hi creien, altres simplement perquè els havia tocat aquell càrrec. Cada vegada eren més oberts i tolerants i estaven molt subjectes a les variacions del règim. Com a tots els règims, que tenen una variació pròpia. La poesia era més tolerada i sobretot els autors anteriors a la guerra civil.

P: Semblava que amb l’arribada de la democràcia hi hauria una explosió de creació literària, i tanmateix no ha estat així. Creu que la censura està sobrevalorada?

R: La poesia espanyola després de la dictadura va pràcticament desaparèixer, tota la creació literària de qualitat va passar a Llatinoamèrica. Garcia Márquez, Octavio Paz, Vargas Llosa… A Espanya no hi ha hagut una creativitat… Com si se’ls hagués acabat la força de l’oposició. Aquest és l’error. Cal que la poesia tingui un valor en si mateixa. Quan desapareix el problema de la literatura espanyola (en castellà) desapareix el seu objectiu. Tenen molta més vehemència escriptors americans com Jorge Luis Borges. Garcia Márquez va ser, de fet, l’introductor de Mercè Rodoreda i el seu llibre La Plaça del diamant a Sud Amèrica.

P: La poesia a Catalunya continua sent un instrument perquè aquí ens trobem en una posició d’inferioritat respecte a Espanya tot i acabada la guerra?

R: Alguns d’aquest personatges [escriptors llatinoamericans] van voler venir a Espanya, però el cert és que sempre han acabat anant a parar a Barcelona. Els agradava la literatura catalana, la trobaven més rica que la que es feia en castellà a la Península. Cal dir també que aquí no trobaven tanta competència com a Madrid. La poesia espanyola va deixar de tenir grans figures, encara que alguns diuen que els poetes de després de la Guerra Civil continuen tenint importància, la generació del 27 va ser l’última gran generació d’escriptors importants en castellà, que aquí tampoc es va fer gran cosa. Tot i això, el moviment editorial a Catalunya ha crescut moltíssim. Els escriptors en castellà d’aquí no pertanyen a la literatura catalana, com s’ha posat de manifest a la fira de Frankfurt. De fet, jo mateix vaig els vaig convèncer perquè se’n desdicin i deixessin pas a aquells que escrivien en la llengua pròpia de Catalunya. El problema continua sent un problema nacional i Espanya ja no tenen aquest conflicte. Aquí continua havent-hi una situació problemàtica pel fet que encara no ens ha estat donat el dret de decidir sobre allò que ens concerneix. Hem tingut molt bons escriptors com Salvador Espriu o Elies Caneti, i mai ens donaran el Premi Nobel, perquè és impossible que el donin a un país sense estat. Àngel Guimerà va estar a punt de rebre’l però el mateix govern d’Espanya ho va impedir.

P: Quina creu que és la situació actual?

R: Actualment el panorama literari està molt viu, és molt interessant. Hi ha bastants més novel·listes que poetes, però això és precisament el que ens havia faltat durant molt de temps. Una literatura només poètica és una literatura mancada, limitada.

P: Es diu sovint que el públic de la poesia ha tendit a decréixer…

R: La poesia ha perdut vigència, altres mitjans han pres molta força al lector, com la televisió o l’Internet. Això ha allunyat la poesia d’aquest món. És curiós que a la joventut li agradi la poesia, i fan poemes quan són petits però després, amb l’edat, tot s’esvaeix perquè tenen vergonya.

Israel, dia 2: La ferida.

Aquest matí m’ha despertat una família sencera entrant al pis. M’he aixecat per donar-los la benvinguda i crec que sense més explicacions me n’he tornat al llit. Quan m’he llevat a quarts de 3 no recordava gaire més que una tal Coral, que se suposa que és la veritable arrendatària del pis on viuré aquests primers dies. M’he trobat endreçat el poc que ahir vaig tenir temps de desendreçar, i una nota a sobre la taula amb el seu número de telèfon i una invitació a menjar-me les pastes de xocolata que hi havia a la cuina. Ja dutxada, he sortit a passejar amb l’esperança de trobar un bar on veure el Barça, menjar alguna cosa i comprar subsistències. Al restaurant, una noia amb un anglès perfecte m’ha servit una quiche deliciosa i una coca-cola d’ampolla que té el mateix gust que tenen aquí les coca-coles de llauna. Ser de Barcelona fa caure simpàtic, i de seguida m’ha dit que si necessitava res només havia de trucar-li. M’ha passat el mateix a la botigueta on he comprat les cerveses fredes, resignada a veure el partit al pis perquè el bar del futbol no obria fins a quarts de 9. Avui he demuntat el primer prejudici: La gent no té por i viu amb tranquil·litat i obertament, amb l’ànima descoberta. S’hi entreveuen ferides, però els israelians són d’una sola peça. El que veus és exactament el que hi ha, i la seva hospitalitat no és fingida. No ho és des del moment que et donen el seu telèfon per si necessites qualsevol cosa. Suposo que aquesta hospitalitat i aquesta amistat que semblen tenir tots amb tots respon a la ferida, a l’estat de guerra permament i la consciència del que els ha costat arribar fins aquí. Quan vaig anar a Madrid a tramitar el visat, vaig sortir de l’ambaixada pensant que no podia ser que fossin feliços havent de viure així, amb la sensació constant que algú està a punt d’atacar-los. Aquella seguretat tan bèstia semblava fins i tot fruit d’una paranoia. Aquest primer dia, a Herzliya tothom m’ha semblat tranquil, potser amb ferides sense tancar però que ja no fan mal i amb les quals han après a conviure. De tots els països on he estat, aquesta sensació només l’he tinguda a Croàcia, on la guerra dels Balcans va fer tants estranys i va unir tant els seus pocs ciutadans. També com Croàcia, israel ha comprovat que a l’hora de la veritat l’Europa salvadora i garant de la moral s’ha vist incapaç d’ajudar a resoldre els seus problemes. A Herzliya, passejant pel carrer de nit em sento més segura que a Barcelona. Fa calor, però es fa fosc a l’hora que es comença a viure i no pateixo gaire. Tinc música, tinc tabac, tinc cervesa israeliana, temps i ganes d’escriure. Tinc aire acondicionat i internet. Tinc Israel.

Israel, dia 1 (una mica telegrama)

L’avió va tard però m’han deixat facturar la maleta pels pèls i amb això ja estic contenta. Els controls ferotges que em van dir que em trobaria no hi són i en un tres i no res estic preparada per embarcar, tot i que l’espera es fa llarga. A la cua per entrar a l’avió, 3 guàrdies civils escorcollen amb la mirada tots els passatgers, i els que tenen més pinta de magribins han d’obrir les bosses. L’ambient és bonic, famílies israelianes que tornen cap a casa després de les vacances. Els autòctons som pocs i tots catalans. El vol també es fa llarg i aprofito per repassar la història d’Israel i fullejar el llibre de Pla, estic cansada i em fa mandra pensar en tot el merder que em trobaré quan aterri, tan tard. L’aeroport Ben Gurion no és gaire gran, però imposa com imposen els grans temples i la sensació és una mica la que sempre m’envaeix quan entro al Monestir de Sant Cugat (“hòstia, aquí passa alguna cosa grossa”). El recorregut fins al control de passaports és impactant perquè els sostres són alts, de marbre, i les parets estan guarnides amb cartells de tots els anys que donen la benvinguda als nous israelians, animen a fer la guerra o celebren victòries. Estic impressionada però de moment no tinc por i em sentiria valenta si no fos perquè la curiositat m’ho pot tot i finalment sóc a Israel. “Israel, Israel, Israel”, em repeteixo. Israel, aquest gran desconegut de qui tothom parla però poca gent en sap alguna cosa. No sé com serà la gent ni puc imaginar-me res del que em trobaré, tot i que això últimament ho faig a consciència perquè els llocs no puguin decebre’m. Al control de passaports em pregunten pel motiu de la visita, on viuré, què estudio. I em desitgen molta sort. Crec que no han vist el visat. A la sortida, i ja amb la maleta, un noi vol enganyar-me amb un taxi pirata, però faig veure que em truquen i li dic que m’esperen a la cua dels taxis de veritat (i torno a tenir sort, perquè l’última vegada que vaig fer aquest numeret el mòbil em va sonar a l’orella). Després penso que més m’hauria valgut deixar-me enganyar, perquè el taxista bo no entén l’anglès i al GPS no trobo la universitat on he d’anar a buscar la clau del pis i on representa que estudiaré a partir del dia 10. Els guardes de seguretat del campus tenen muntat un campament gitano i un d’ells parla castellà perquè els seus pares eren argentins. Més tard comprovaré que aquesta és una de les grandeses d’aquest país, fet de gent que ha vingut de tot el món per viure a la terra que un dia de fa tants segles els va dispersar a tots. Em dóna la clau d’un pis que no serà el meu i em diu que molta sort, que ell serà allà cada dia, que per qualsevol cosa només l’he d’anar a veure i que si ja podré pujar tota sola les maletotes que porto. Li dic que ja m’espavilaré i em respon que “quan uno está animado lo puede todo”. No ho sap prou, jo que sóc tan mandrosa i que quan penso en l’esforç físic m’agafen tots els mals. El pis provisional està quasi buit, i suposo que el definitiu estarà igual. Però hi ha aire acondicionat a cada habitació, un bany molt nou i s’hi cacen wifis de veïns generosos, i mentre em dutxo penso que no puc demanar res més. Bé, potser una mica de menjar, però això ja ho arreglarem demà. Quina cosa, la dutxa, tan senzilla i tan bé que et fa sentir. Me’n vaig a dormir amb la satisfacció que dóna l’esgotament. Comença l’aventura. Shalom, Israel!