Monthly Archives: Octubre 2011

Gilad Shalit: Recuperar un fill

Ahir la franja de Gaza i Israel celebraven alhora l’intercanvi de 1.027 presos palestins per 1 soldat israelià. 1/1.027, em sembla que no cal afegir gaire cosa més sobre el valor que uns i altres dónen a la vida. En una cosa Hamàs i Israel estan d’acord: una vida israeliana val 1.027 vides palestines.

Gilad Shalit ha estat 5 anys segrestat per Hamàs i, durant aquest temps, el poble israelià l’ha fet més un fill seu que no pas un heroi. Gilad Shalit és el fill que tot israelià ha vist anar a la guerra, és tots i cada un dels joves que marxen al front a defensar el país que tant ha costat d’aconseguir. Fa 5 anys va ser Shalit, però podria haver estat qualsevol israelià. L’exèrcit d’Israel és sens dubte la institució més representativa del país, i gairebé es podria dir que els seus ciutadans només es posen d’acord a l’hora de defensar els seus soldats. Aquest cop, és cert, el preu que Israel ha pagat és altíssim: més que una qüestió de perdó, el que preocupa i emprenya és que aquests terroristes alliberats semblen preparats per tornar a matar. Però Netanyahu, després de demanar comprensió als familiars i amics de les víctimes, ja ha enviat el missatge que tots els governs israelians han hagut de recordar: Israel mai no deixarà els seus soldats a l’estacada i farà tot el que estigui al seu abast per recuperar-los, vius o morts. Ara bé, per què Netanyahu, que ha tingut aquesta mateixa oferta damunt la taula des del principi, no ha acceptat el tracte fins ara? Segurament per les mateixes raons que fan que aquest arribi en el millor moment per a Hamàs. Mentrestant, Abu Mazen s’ho mira des de Ramalah. Avui els palestins ja no tenen al cap la imatge del president de l’Autoritat Nacional Palestina tornant triomfal de Nova York, sinó la dels primers terroristes palestins rebuts amb tots els honors a Gaza per les autoritats de Hamàs. Aquesta nit, després de més de cinc anys, Gilad Shalit ha dormit a casa seva. Ahir, tot un poble va recuperar el seu fill. 1/1.027.

Anuncis

Els mites d’Israel

Més emprenyador que els antisistema que voldrien carregar-se Israel hi ha els els prosionistes que han mitificat aquest país del Pròxim Orient només per tocar els nassos. Prosionistes que ni tan sols hi han estat mai i els sembla un país fantàstic que tot ho fa bé, perquè és tan guai ser progre com ser antiprogre. Davant dels errors israelians callen “perquè els amics sempre seran amics” i creuen que aquell és un país digne d’admirar en tots els sentits. Israel és un lloc digne d’admirar, però veure’n els defectes tampoc no el fa més feble. Entre els que només hi veuen virtuts i els que només hi veuen defectes Israel està condemnat a no ser mai comprès per ningú, i mentre la hasbarà (terme hebreu utilitzat per referir-se als esforços diplomàtics per millorar la imatge del país al món) hagi d’existir, sempre es posarà més pa que formatge a tot arreu.

Aquesta actitud dels prosionistes incondicionals recorda força a la hipocresia dels jueus de la diàspora que hi deixen anar calers per alleugir la seva mala consciència però no són prou valents per tornar a casa i fer aliyà (immigrar a la Terra Promesa), tot i que pel sol fet de ser jueus ja es veuen amb dret d’opinar sobre tot el que hi passa. Israel ha patit molt, sí. I precisament per això la seva gent a vegades no pot rebre totes aquestes mostres de simpatia sense que els semblin hipòcrites. Perquè una altra cosa no, però si d’alguna cosa van sobrats els israelians és d’honestedat.

Israel és un país amb uns problemes interns terribles i el seu govern és una olla de grills. Els seus ciutadans més crítics culpen dos mites de tots els seus mals perquè, diuen, això els ha fet perdre molt de temps: “Estem envoltat d’enemics” i “Tot el món ens odia”. Segons ells, és sobre això que s’ha construït el país. M’ho explicava una amiga de besavis que van fer aliyà, la qual cosa vol dir que la seva família porta unes quantes dècades a Israel i que, per tant, és conscient de com s’ha fet malbé el somni de tornar a casa. Aquesta amiga em deia que ella no va entendre aquesta història paranoica fins que no va viatjar a Singapur, un país que es va fundar més o menys al mateix temps que Israel i que, éssent també un país d’immigrants, ha sabut exprimir el seu potencial al màxim. Ella, com tants altres israelians, es queixava que Israel no s’hagués comportat com un país normal des del principi, malgrat totes les adversitats. I malgrat, també, de ser el poble escollit.