A nosaltres ens sembla una presa de pèl que ens diguin que no estem preparats per la independència. Pot ser que tinguin raó, però tenim trens i aeroports i carreteres, i si mai les coses van maldades és poc probable que la gent surti a llançar trets pel carrer. Palestina és una nació i com a tal té dret a l’autodeterminació, i la immensa majoria dels israelians estan a favor d’un estat palestí. Fantàstic. Davant d’aquesta situació, Mahmoud Abbas ha decidit tirar pel dret i presentar-se a l’ONU amb la idea que Palestina esdevingui el 194è estat amb reconeixement internacional. Sap que de tot aquest xou no en traurà res (jo m’hi jugo alguns pèsols que els EUA no hauran d’exercir el veto), però dimecres els carrers de Cisjordània eren plens de gent que reivindicaven un estat. Presentar-se a l’Assemblea General és valent i és mesquí alhora, i presentar-s’hi conscient que no en trauràs res però amb el convenciment d’haver trencat el gel seria del tot legítim si no fos perquè la població palestina, tipa de promeses incomplertes i envoltada d’uns països àrabs que sempre li han girat l’esquena molt discretament, caurà en la frustració sense poder assenyalar un culpable. Amb un Occident de discursos brillants i poques accions, amb un Netanyahu que continua jugant a la llagrimeta i amb una Al Fattah que no controla l’ordre públic i només fot mà a la caixa, Hamàs veurà augmentat el seu suport sense necessitat d’haver declarat cap guerra. La intenció d’Abbas de treure pit davant de Hamàs plantant-se a l’ONU haurà quedat en res i els palestins, desmoralitzats, es giraran cap a Hamàs, que no fa grans proclames però sembla que construeix escoles i hospitals encara que després regali fusells molt amablement.
Mahmoud Abbas encara no ha explicat a ningú quins serien els marcs del nou estat. Potser dóna alguna pista al seu discurs d’avui divendres davant de l’Assemblea general, però no sembla gaire seriós que els estats que volen decidir el seu vot ponderant els arguments d’uns i altres hagin d’esperar un discurset. Com pensen establir les fronteres del 67? Què faran amb els centenars de colons que viuen a Cisjordània? I el dret de retorn, el continuaran reclamant? O reconeixeran Israel com a estat jueu i renunciaran per tant a aquest dret? No seria lògic que amb l’ existència d’un estat palestí (i per tant àrab) s’assumís l’existència d’un estat jueu? Netanyahu ha dit moltes vegades que si Palestina reconegués el caràcter jueu d’Israel ell seria el primer a reconèixer un estat Palestí. I, amb tot, a banda i banda cadascú juga el seu paper de víctima sense haver-se plantejat gaire seriosament la possibilitat de negociar.
A l’espera dels discursos d’Abbas i Netanyahu avui a l’Assemblea General, tinc la sensació que tot dependrà de fins a quin punt tot plegat hagi fet enfadar els israelians. Aquesta tarda, Netanyahu pot continuar alimentant el mite que Israel només té enemics i prendre la decisió de castigar els palestins per tot el xou que han muntat. O, per contra, pot presentar un programa clar, amb una iniciativa diplomàtica que tingui per objectiu la integració de Palestina a l’ONU a curt termini. El primer ministre israelià és conscient que a Israel tothom està ben tip del conflicte, i que cada dia que passa sense que s’hagi resolt els israelians hi perden un munt de diners i de gent. A la Knesset, Tzipi Livni veu més clares que mai les seves opcions a governar si el govern es trenca, i als mitjans tothom ha agafat posicions per defensar-se i desenvolupar els seus millors arguments. Aquests dies, més que mai, Haaretz i Jerusalem Post semblen diaris de països de països diferents. Abbas tornarà cap a casa amb les mans buides després d’unes vacances a Nova York i ja haurà tingut festa major i potser fins i tot la revolta que buscava. Ell no se l’ha cregut mai, la independència. Però allà on l’Autoritat Nacional Palestina no arriba per mandra, Israel hauria d’avançar-se. Poder parlar de tu a a tu amb tots els veïns donaria legitimitat a Israel, i a Palestina se li haurien acabat les excuses.
Maria Vila 