Entrevista a Joan Triadú (Descansi en pau)

Avui hem sabut que ha mort Joan Triadú. Crec que no és exagerat dir que sense ell jo no seria com sóc ara. Com a crític literari, però, Triadú em semblava un maniàtic. Al pròleg de les poesies de Kavafis traduïdes per Carles Riba, ve a dir que és una llàstima que tingués la malaltia de l’homosexualitat perquè escrivia molt bé, i al de la seva traducció dels sonets de Shakespeare només fa que justificar-se. Crec que, si no hagués estat per la dictadura i aquest fos un país normal, Triadú no hauria tingut gaire rellevància com a crític. Ara bé, la seva obra pedagògica és immensa, i en aquest àmbit només li puc retreure que ens eduqués en una Catalunya que després vam descobrir que no existia. L’humanisme cristià i tot allò de “Catalunya serà cristiana o no serà”, etcètera. Jo vaig créixer pensant de debò que Espanya era un país estanger i, esclar, surts d’allà i et fots la gran hòstia. Però els valors que ens van ensenyar ja no ens els traurà ningú, i penso que només per això ja se li podria perdonar tot. El record que tinc del Sr. Triadú són les seves visites puntuals al Thau, primer sense bastó i després amb bastó, cada dijous a l’hora del pati del matí. Passejava, ens preguntava coses, s’interessava pels nostres jocs. Més tard, amb el treball de recerca i ja al CIC, la meva companya Aina Llorca i jo vam voler fer-li una entrevista. Recordo un pis ple de llibres, llibres per tot arreu, a l’Avinguda Príncep d’Astúries. I també recordo un cert menyspreu del Sr. Triadú cap a la seva dona, a qui anava donant instruccions però no vam veure en cap moment. El títol del treball era “Contra Franco escrivíem millor” i bàsicament es tractava d’explicar la incidència que va tenir en la poesia la censura franquista. Aquesta és l’entrevista:

Pregunta: Voldríem començar aquesta entrevista exposant els àmbits del nostre treball. Ens hem centrat en la censura poètica que es va dur a terme durant el franquisme a Espanya. Ens agradaria parlar del conjunt de l’estat des d’un punt de vista tècnic, sense entrar en la dicotomia Catalunya/Espanya…

Resposta: Bé, jo el que conec és la censura aplicada a Catalunya. A Espanya només en van tenir d’un tipus, i és aquella purament temàtica, mentre que a Catalunya s’ha de tenir en compte va existir amb una doble vessant: la censura de la llengua i la censura del tema. Fins l’any 1946 no es va permetre publicar en català, i això només va ser permès perquè, un cop perduda la 1ra Guerra Mundial, el règim va haver de fer un esforç, gairebé propagandístic, per a congraciar-se amb els nous governants.

La poesia era considerada un gènere literari menor, limitat, que no arribava al públic . A Catalunya, sobretot, es va escriure en prosa, però utilitzaven primer els autors antics, costava de publicar autors nous. Per exemple, només van deixar publicar una obra de Verdaguer amb la condició que estigués escrita amb una ortografia anterior a la normativa.

P: Sap si els criteris de la censura estaven marcats per l’Església? Coneix el paper de l’Església catòlica a l’hora de censurar obres literàries?

R: Dins dels organismes de censura, hi havia un assessorament de l’Església, però topava amb la Falange. La Falange intentava imposar els seu lema “La unidad de destino en lo universal”, mentre l’Església feia els possibles perquè això no fos així, ja que era una visió laica de la societat. Recordo l’exemple d’una carta escrita per un canonge català a la germana de Primo de Rivera, demanant-li que no s’allunyés dels ideals catòlics. L’Església procurava que el règim no es convertís en un feixisme extrem, en un nazisme que pogués topar amb l’Església en la seva funció i influència en la societat. Van impulsar, i això cal destacar-ho, un llistat de llibres prohibits.

A Madrid hi havia més facilitat per a aprovar les coses que a Barcelona. Des d’aquí, per tant, s’enviaven les obres allà i així s’aconseguia que s’aprovessin més coses. Tot i això, un cop el llibre estava al carrer, també es podia denunciar. Els censors catalans, que podien entendre dobles sentits que a Madrid no havien sabut detectar, feien retirar les obres de les llibreries i retirar els elements censurables. Una vegada em van retirar una antologia de la poesia catalana, obligant-me a buscar poemes d’igual extensió als que s’havien hagut de retirar dels originals per a incloure’ls en el llibre i que no hi haguessin blancs. El van obligar a retirar un poema de Ventura Gassol, que era un poema patriòtic i també un poema titulat Adéu, President, que anava dedicat a Macià però a Madrid ni se n’havien adonat. També es va donar el mateix cas amb una Antologia de contes.

P: Creu que hi va haver un canvi entre la llei de 1938 i la llei del 1966 (del ministre Fraga)?

R: Sí, sí, es va notar un canvi. La llei Fraga va suposar una obertura. Tot i així, suposava un risc al cap i a la fi més gran que l’anterior, ja que cabia la possibilitat de publicar un llibre i després haver-lo de retirar de la circulació. Tanmateix, es va conèixer el canvi. Ja havien passat molts anys, era un canvi necessari que, en part, va venir donat per la pèrdua de poder de la Falange, que va propiciar una augment mínim de la llibertat i de les possibilitats literàries.

La poesia, com sempre, va ser la part menys perseguida […]

P: Per quina raó creu no es censurava la poesia? Perquè no s’entenia el vers o perquè es creia que no arribava al públic?

R: Això, això.

P: Van tenir problemes a l’hora de publicar autors estrangers? Penso en autors com Kavafis i la traducció que en va fer Carles Riba…

R: Aquest llibre es va publicar el 56 o el 57, no n’estic segur, i va ser una edició pòstuma. L’editor de Teide en va fer l’edició i el pròleg. La traducció de prosa la van aguantar molt més [els franquistes], fins que van plegar. La poesia, en canvi, (Marià Manent, Segarra havia publicat la Divina Comèdia del Dant) no causava tan de problema, era molt menys problemàtica. Però, es clar, tenia molt poca tirada, potser només 100 exemplars. A més, eren llibres cars, que només es podien permetre una determinada gent. La gent a l’exili, com Josep Carner, són els que van tenir més problemes per publicar, a vegades van haver d’ometre el seu nom i tot. Hi havia diferents edicions dels llibres, de més barates i de més cares. Com més barates eren, més vigilades estaven.

P: Parlem ara de la poesia social. Creu que va fracassar? Perquè?

R: Totalment. Miguel Hernández. Blas de Otero, Pido la paz y la palabra. La poesia, primer, ha de tenir qualitat i, després, ha de tenir un contingut. En canvi, la poesia social posava la ideologia per davant de la qualitat, i de fet fou més tard, amb els cantautors que musicaren aquests poemes, que van esdevenir quelcom estètic. Els cantautors tenien molta més comunicació amb el públic. Antonio Machado encara està enterrat a la Catalunya Nord i no el van deixar publicar fins molt més tard. El ministre Ruiz Jiménez, de procedència catòlica, deixava fer més. Va ser l’impulsor dels congressos de poesia que es van donar a Segòvia, Salamanca i Santiago, aproximadament entre l’any 50 i el 60.

P: Creu – penso, per exemple, en Pla- que l’actitud d’anar a favor del règim li va permetre poder desenvolupar-se més com a escriptor?

R: Certament, el va ajudar. Tenia una manera d’escriure política, i era pro-franquista. De fet, col·laborava amb revistes com Destino, on escrivia en castellà, era subdirector de La Vanguardia, escrivia en un setmanari de la Falange ( Política de Unidad.) Bona part de les obres completes de Pla està traduida del castellà, perquè moltíssimes faltes en llengua catalana. El va ajudar molt, fins a l’extrem que els prínceps d’Espanya el van anar a veure personalment. Però també l’haguessin censurat si hagués dit segons què. Fixa’t que també es van donar casos de censura positiva. Què vull dir amb això? En comptes de treure o prohibir un fragment o una frase, obligaven a afegir alguna cosa. Per exemple, en una ocasió que vam publicar un llibre un conjunt de persones, vam escriure els nostres noms amb inicials perquè no els poguessin traduir, però els censors van arribar a l’extrem d’obligar-nos a posar els nostres noms, i de traduir-los. La solució, en aquests casos, era negociar. Però hi intervenien moltíssims factors, sobretot els primers temps.

P: Quina relació tenien amb els censors?

R: Els editors coneixien el que més…d’això. Eren funcionaris i prou, que feien la seva feina i anaven absolutament orientats per les directrius de Madrid. En una ocasió van arribar a exhibir a Madrid una revista que aquí havien prohibit per demostrar que eren transigents i que el català tenia plena llibertat. Per publicar obres a Catalunya, i en català, es van haver de dur a terme nombroses ardits per a enganyar els censors. Per exemple, nosaltres vam publicar una revista que, al ser prohibida sota el nom d’Ariel, van seguir publicant-la però simplement amb el número que continuava la sèrie ( num. 20, num.21, num. 22..) només va durar fins el 24. Aleshores ens va cridar el cap de policia Polo, i els va dir: “no me lo creo, pero me parece una cosa inteligente”. Els procediments de censura a Espanya eren diferents dels de Catalunya. En Cela, per exemple, escrivia de manera molt violenta (i s’hi comportava), amb paraulotes i temes violents, però se li passava perquè havia fet la guerra amb els franquistes. El van deixar fer perquè havia fet mèrits, et donaven més o menys facilitats depenent d’on vinguessis.

P: Què en pensa, dels novísimos?

R: No van tenir problemes.

P: Per què? Creu que és perquè escrivien en castellà?

R: Sí, perquè escrivien en castellà. Ferrater tenia algunes obres escrites en català, però com que tan ell com el seu germà havien estat de la Falange tampoc va tenir gaires problemes. A Catalunya es va notar molta diferència entre els primers temps, perquè estava tot prohibit, i més tard, quan es van començar a veure llibres a la llibreries i tot va començar a adquirir una certa normalitat, o almenys això és el que volien fer veure. Mai no van admetre revistes, traduccions ni diaris, ja que això hagués estat un signe de vida literària independent. En resum, la poesia va ser veritablement censurada només els primers anys. Es feien tiratges curts o l’editor mentia al respecte. Com menys tirada tenia un determinat llibre més fàcil era publicar-lo. De fet, si eren exemplars molt cars ni tant sols els passaven per la censura, perquè no constituïen cap perill.

P: Què ens en pot dir, de l’òrgan executor de la censura?

R: Els censors eren funcionaris amb carnet de la Falange. Alguns ho feien perquè hi creien, altres simplement perquè els havia tocat aquell càrrec. Cada vegada eren més oberts i tolerants i estaven molt subjectes a les variacions del règim. Com a tots els règims, que tenen una variació pròpia. La poesia era més tolerada i sobretot els autors anteriors a la guerra civil.

P: Semblava que amb l’arribada de la democràcia hi hauria una explosió de creació literària, i tanmateix no ha estat així. Creu que la censura està sobrevalorada?

R: La poesia espanyola després de la dictadura va pràcticament desaparèixer, tota la creació literària de qualitat va passar a Llatinoamèrica. Garcia Márquez, Octavio Paz, Vargas Llosa… A Espanya no hi ha hagut una creativitat… Com si se’ls hagués acabat la força de l’oposició. Aquest és l’error. Cal que la poesia tingui un valor en si mateixa. Quan desapareix el problema de la literatura espanyola (en castellà) desapareix el seu objectiu. Tenen molta més vehemència escriptors americans com Jorge Luis Borges. Garcia Márquez va ser, de fet, l’introductor de Mercè Rodoreda i el seu llibre La Plaça del diamant a Sud Amèrica.

P: La poesia a Catalunya continua sent un instrument perquè aquí ens trobem en una posició d’inferioritat respecte a Espanya tot i acabada la guerra?

R: Alguns d’aquest personatges [escriptors llatinoamericans] van voler venir a Espanya, però el cert és que sempre han acabat anant a parar a Barcelona. Els agradava la literatura catalana, la trobaven més rica que la que es feia en castellà a la Península. Cal dir també que aquí no trobaven tanta competència com a Madrid. La poesia espanyola va deixar de tenir grans figures, encara que alguns diuen que els poetes de després de la Guerra Civil continuen tenint importància, la generació del 27 va ser l’última gran generació d’escriptors importants en castellà, que aquí tampoc es va fer gran cosa. Tot i això, el moviment editorial a Catalunya ha crescut moltíssim. Els escriptors en castellà d’aquí no pertanyen a la literatura catalana, com s’ha posat de manifest a la fira de Frankfurt. De fet, jo mateix vaig els vaig convèncer perquè se’n desdicin i deixessin pas a aquells que escrivien en la llengua pròpia de Catalunya. El problema continua sent un problema nacional i Espanya ja no tenen aquest conflicte. Aquí continua havent-hi una situació problemàtica pel fet que encara no ens ha estat donat el dret de decidir sobre allò que ens concerneix. Hem tingut molt bons escriptors com Salvador Espriu o Elies Caneti, i mai ens donaran el Premi Nobel, perquè és impossible que el donin a un país sense estat. Àngel Guimerà va estar a punt de rebre’l però el mateix govern d’Espanya ho va impedir.

P: Quina creu que és la situació actual?

R: Actualment el panorama literari està molt viu, és molt interessant. Hi ha bastants més novel·listes que poetes, però això és precisament el que ens havia faltat durant molt de temps. Una literatura només poètica és una literatura mancada, limitada.

P: Es diu sovint que el públic de la poesia ha tendit a decréixer…

R: La poesia ha perdut vigència, altres mitjans han pres molta força al lector, com la televisió o l’Internet. Això ha allunyat la poesia d’aquest món. És curiós que a la joventut li agradi la poesia, i fan poemes quan són petits però després, amb l’edat, tot s’esvaeix perquè tenen vergonya.

Anuncis

One response to “Entrevista a Joan Triadú (Descansi en pau)

  1. És lògic, donades les circumstàncies, que es digui que el públic de la poesia decreix, a Catalunya. Però, avui, es llegeix més poesia que mai, i se’n parla més que mai, en general.

    Costava molt d’estar d’acord en alguna cosa amb Joan Triadú.

    Et penjaré aquí això que ahir vaig posar al teu plafó del Facebook, amb algun afegit:

    El problema de Triadú com a crític literari era Josep Carner i el seu poema Nabí, que és el millor text escrit en català de tots els temps, i el millor poema europeu no semític des de Carlemany, individu francès que no sabia ni llegir ni escriure, molt superior als Four Quartets de T.S. Eliot, per dir-ne un coetani (de Carner). Mania, i por, del senyor Joan Triadú compartida amb Carles Riba, que la hi devia originar. A la seva primera antologia (1951) encara hi havia un fragment del Cant V de Nabí. Després, com que va veure que En Riba no n’havia posat res a la seva interessant, per esbiaixada, antologia de Carner (1959, la que Carles Riba va deixar sense pròleg quan es va morir aquell any, un pròleg que es veu que no volia o no li agradava fer, perquè va enviar el llibre a impremta sense), Joan Triadú va eliminar Nabí del tot de la seva Nova Antologia.

    Jo tinc aquests dos darrers llibres, l’antologia sobre la poesia de Josep Carner feta de Carles Riba i la Nova Antologia de la Poesia Catalana de Joan Triadú. Reedicions de 1974. Selecta. En l’antologia de Carner feta de Carles Riba, hi apareix Josep Carner quan saluda, llevant-se el capell, en baixar de l’avió a Barcelona, poques setmanes abans de morir al seu exili de Brussel·les. La millor foto de poeta que he vist mai. L’altre, la “Nova Antologia de la Poesia Catalana, de Maragall als nostres dies”, de Joan Triadú, m’ha acompanyat sempre. Amb aquests dos llibres vaig formar el meu gust poètic (la Nova Antologia duu la data de compra: a Cadaqués, 8 d’agost de 1977). Tot i que, el meu gust poètic, l’he hagut d’anar corregint després.

    Joan Triadú només el vaig veure una vegada, amb na Margalit, a l’octubre de 1988, al seu despatx del CIC. Jo feia de corrector a TV3, i el motiu de la visita era que ens ajudàs a trobar feina en una de les escoles del GAEC per a na Margalit, aleshores Margalida, que era a Barcelona per fer els seus cursos de doctorat i, sobretot, per al nostre casament. Li vaig explicar que a TV3 no s’hi podien fer servir noms d’autors catalans, que hi eren censurats. Sense que vingués gens ni mica a tomb, li vaig dir amb molt de convenciment, i sense que jo mateix sabés governar el que deia, com si algú m’ho dictés: “Cal estudiar amb profunditat Josep Carner, i sobretot Nabí”, i que a mi era el poeta que més m’agradava. Va contestar, ribià impertèrrit, que Carles Riba també s’havia d’estudiar. En sortir de l’entrevista, tots dos, sobretot na Margalit, vàrem convenir que havia anat molt i molt malament (per culpa meva). Efectivament, al cap d’un mes em van acomiadar de TV3, per escriure “Quim Monzó” on deia “Vázquez Montalbán” en un guió per al programa Filiprim, de Josep-Maria Bachs. Probablement el bon home els va dir alguna cosa, i s’ho van prendre molt malament. Na Margalit va fer classes de suport a Betània-Patmos i quatre mesos de llengua catalana a Garbí, grans estudiants, però no en teníem cap lletra, del senyor Triadú; no va fer falta. El jutge va declarar nul el meu acomiadament, però a la televisió catalana no hi he tornat mai més.

    Aquí, a Israel, Nabí s’entén. La complicació de les obediències. El brossat. Les pomes i la mel. Just ahir a les sis del capvespre, fa unes hores, les festes de Sió es van acabar. Bon any! Bon hivern!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s