Israel, dia 2: La ferida.

Aquest matí m’ha despertat una família sencera entrant al pis. M’he aixecat per donar-los la benvinguda i crec que sense més explicacions me n’he tornat al llit. Quan m’he llevat a quarts de 3 no recordava gaire més que una tal Coral, que se suposa que és la veritable arrendatària del pis on viuré aquests primers dies. M’he trobat endreçat el poc que ahir vaig tenir temps de desendreçar, i una nota a sobre la taula amb el seu número de telèfon i una invitació a menjar-me les pastes de xocolata que hi havia a la cuina. Ja dutxada, he sortit a passejar amb l’esperança de trobar un bar on veure el Barça, menjar alguna cosa i comprar subsistències. Al restaurant, una noia amb un anglès perfecte m’ha servit una quiche deliciosa i una coca-cola d’ampolla que té el mateix gust que tenen aquí les coca-coles de llauna. Ser de Barcelona fa caure simpàtic, i de seguida m’ha dit que si necessitava res només havia de trucar-li. M’ha passat el mateix a la botigueta on he comprat les cerveses fredes, resignada a veure el partit al pis perquè el bar del futbol no obria fins a quarts de 9. Avui he demuntat el primer prejudici: La gent no té por i viu amb tranquil·litat i obertament, amb l’ànima descoberta. S’hi entreveuen ferides, però els israelians són d’una sola peça. El que veus és exactament el que hi ha, i la seva hospitalitat no és fingida. No ho és des del moment que et donen el seu telèfon per si necessites qualsevol cosa. Suposo que aquesta hospitalitat i aquesta amistat que semblen tenir tots amb tots respon a la ferida, a l’estat de guerra permament i la consciència del que els ha costat arribar fins aquí. Quan vaig anar a Madrid a tramitar el visat, vaig sortir de l’ambaixada pensant que no podia ser que fossin feliços havent de viure així, amb la sensació constant que algú està a punt d’atacar-los. Aquella seguretat tan bèstia semblava fins i tot fruit d’una paranoia. Aquest primer dia, a Herzliya tothom m’ha semblat tranquil, potser amb ferides sense tancar però que ja no fan mal i amb les quals han après a conviure. De tots els països on he estat, aquesta sensació només l’he tinguda a Croàcia, on la guerra dels Balcans va fer tants estranys i va unir tant els seus pocs ciutadans. També com Croàcia, israel ha comprovat que a l’hora de la veritat l’Europa salvadora i garant de la moral s’ha vist incapaç d’ajudar a resoldre els seus problemes. A Herzliya, passejant pel carrer de nit em sento més segura que a Barcelona. Fa calor, però es fa fosc a l’hora que es comença a viure i no pateixo gaire. Tinc música, tinc tabac, tinc cervesa israeliana, temps i ganes d’escriure. Tinc aire acondicionat i internet. Tinc Israel.

Anuncis

7 responses to “Israel, dia 2: La ferida.

  1. I jo per què no sabia de l’existència d’aquest dietari?

    Ja hi estic ben enganxat! Esperaré el dia 3 amb candeletes (o canelobres, de 7 braços).

  2. aitorperezicodorniu

    Això, això; fins al dia 3!

  3. Fuck you puta ! Ja veig que arribaré cada dia tard a l’hospital perquè m’hauré entretingut a llegir aixo….
    però què hi farem! Segurament aquest serà un dels millors moments del dia
    😉

  4. Israel deluxe no?? =)

  5. Que deia que m’agrada que facis com un diari de Pitagoras de totes les vivencies viscudes a Israel.Realment t’ho has currat i m’agradaria que tots els dies m’informis.
    T’estimo

  6. M’encanta que Israel hagi activat per a l’escriptura a Maria Vila. Quan vaig tornar, vaig escriure aquesta definició: “Per això no demaneu als israelians, que convertiren autèntics deserts en els més flagrants vergers, que exportaren coneixements, ciència i cultura a mig món i aconseguiren aturar l’escomesa repetida dels seus enemics, que es cordin els dos botons de dalt de la camisa o que siguin melindrosos com un maître de restaurant. Les superficialitats i pedanteries no existeixen per ells. Ja ho deien, que els israelians són durs i espinosos per fora, i dolços per dins quan s’obren. Tots els pobles són del caràcter que els ha sedimentat la història”.

  7. hmmm probablement també tinguis vi Kosher del que embotellem a Tarragona 😉 Sens dubte mooolt millor que el Libanès i no parlem ja del vi Siri…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s