Israel, dia 1 (una mica telegrama)

L’avió va tard però m’han deixat facturar la maleta pels pèls i amb això ja estic contenta. Els controls ferotges que em van dir que em trobaria no hi són i en un tres i no res estic preparada per embarcar, tot i que l’espera es fa llarga. A la cua per entrar a l’avió, 3 guàrdies civils escorcollen amb la mirada tots els passatgers, i els que tenen més pinta de magribins han d’obrir les bosses. L’ambient és bonic, famílies israelianes que tornen cap a casa després de les vacances. Els autòctons som pocs i tots catalans. El vol també es fa llarg i aprofito per repassar la història d’Israel i fullejar el llibre de Pla, estic cansada i em fa mandra pensar en tot el merder que em trobaré quan aterri, tan tard. L’aeroport Ben Gurion no és gaire gran, però imposa com imposen els grans temples i la sensació és una mica la que sempre m’envaeix quan entro al Monestir de Sant Cugat (“hòstia, aquí passa alguna cosa grossa”). El recorregut fins al control de passaports és impactant perquè els sostres són alts, de marbre, i les parets estan guarnides amb cartells de tots els anys que donen la benvinguda als nous israelians, animen a fer la guerra o celebren victòries. Estic impressionada però de moment no tinc por i em sentiria valenta si no fos perquè la curiositat m’ho pot tot i finalment sóc a Israel. “Israel, Israel, Israel”, em repeteixo. Israel, aquest gran desconegut de qui tothom parla però poca gent en sap alguna cosa. No sé com serà la gent ni puc imaginar-me res del que em trobaré, tot i que això últimament ho faig a consciència perquè els llocs no puguin decebre’m. Al control de passaports em pregunten pel motiu de la visita, on viuré, què estudio. I em desitgen molta sort. Crec que no han vist el visat. A la sortida, i ja amb la maleta, un noi vol enganyar-me amb un taxi pirata, però faig veure que em truquen i li dic que m’esperen a la cua dels taxis de veritat (i torno a tenir sort, perquè l’última vegada que vaig fer aquest numeret el mòbil em va sonar a l’orella). Després penso que més m’hauria valgut deixar-me enganyar, perquè el taxista bo no entén l’anglès i al GPS no trobo la universitat on he d’anar a buscar la clau del pis i on representa que estudiaré a partir del dia 10. Els guardes de seguretat del campus tenen muntat un campament gitano i un d’ells parla castellà perquè els seus pares eren argentins. Més tard comprovaré que aquesta és una de les grandeses d’aquest país, fet de gent que ha vingut de tot el món per viure a la terra que un dia de fa tants segles els va dispersar a tots. Em dóna la clau d’un pis que no serà el meu i em diu que molta sort, que ell serà allà cada dia, que per qualsevol cosa només l’he d’anar a veure i que si ja podré pujar tota sola les maletotes que porto. Li dic que ja m’espavilaré i em respon que “quan uno está animado lo puede todo”. No ho sap prou, jo que sóc tan mandrosa i que quan penso en l’esforç físic m’agafen tots els mals. El pis provisional està quasi buit, i suposo que el definitiu estarà igual. Però hi ha aire acondicionat a cada habitació, un bany molt nou i s’hi cacen wifis de veïns generosos, i mentre em dutxo penso que no puc demanar res més. Bé, potser una mica de menjar, però això ja ho arreglarem demà. Quina cosa, la dutxa, tan senzilla i tan bé que et fa sentir. Me’n vaig a dormir amb la satisfacció que dóna l’esgotament. Comença l’aventura. Shalom, Israel!

Anuncis

8 responses to “Israel, dia 1 (una mica telegrama)

  1. estic molt, però molt contenta que hagis obert el blog 🙂 t’aniré seguint, mà frèn. kissus

  2. Ei Maria molta sort i ja m’aniràs informant!
    Et linko al blog!
    Per cert amb quina companyia has volat?

  3. Vilaaaaaaaa!

    quina il·lu aquest bloc, ja era hora!!! 🙂 t’aniré seguint cada dia. I per cert, el dia que trobis un vi jueu de Capçanes en fas la crònica pertinent! jejeje petonets!!!!

  4. Molt bonic, que ens tinguis el corrent, mijançant aquest blog. Em sembla genial un cop mes la Vila, es molta Vila. Un petonas.

  5. No era un taxi pirata, Maria. Era un xerut. Vol dir un taxi col·lectiu que va deixant tothom a casa i que és molt més barat. La majoria de la gent els agafa, a l’aeroport. També et poden recollir, encara que s’estimen més clients de Tel Aviv o Jerusalem que de les ciutats petites. Bé: de vegades, com en el teu cas, potser és preferible que vagis a la teva.

    L’aeroport Ben-Gurion va ser declarat millor aeroport d’Europa pels usuaris fa tres anys –i això que és a l’Àsia.

    No diguis el plural de xerut (xerutim: serveis; això són els lavabos –paraula important, xerutim: aprèn-te-la).

  6. Ja ho veig. Els xerut (plural no!) tenen aparcament propi, no me’n recordava.

    Devia ser àrab. A Jerusalem, la majoria ho són, i a d’altres bandes. Un taxista amb llicència sol deixar el taxi a tots els membres de la família, o als fills dels veïns. Per això s’amaguen de la policia. Si veuen un nouarribat tot sol s’hi abraonen –potser. De tota manera, a Lod no hi ha més picaresca que al Prat, Mallorca o Eivissa, pel que en puc recordar, que és molt, perquè hi he volat més de dues-centes vegades. A banda d’aquest fet, a Israel no hi ha màfies de taxistes: és un simple tret oriental. Basta anar a les parades, de taxis, d’autobusos o dels xerut, com vas fer.

  7. Caram, quina sorpresa, no en tenia ni idea! Jo vaig anar una setmana a Síria i em va encantar. Segur que Israel està molt millor. Apa que anar-te’n cap a allà ara que estan a punt de canviar les coses a casa nostra 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s