Quan sigui gran vull ser Tzipi Livni.

Arribem a Jerusalem amb una ressaca considerable i molt poques hores de son. Són les 10 del matí i aquesta vegada el trajecte en tren se’ns ha fet molt més curt del que voldríem, però tots dos ens hem posat l’única camisa que tenim i s’agraeix l’aire de tardor que tant trobem a faltar a Herzliya. Avui visitem la Knesset i veurem la Tzipi Livni. A les 11 en punt som a l’entrada, des d’on podem veure l’edifici imponent que sembla un estadi de futbol a l’altra banda de l’esplanada, esperant el grup de la universitat que ens ha de colar. Fa poc més de 24 hores que hem enviat un mail a l’organitzador, que no ha sabut tenir un no per resposta. No ens sentim plenament afortunats fins que el grup no desembarca a la Knesset: homes fets i drets, encorbatats, catedràdics i demés eminències vingudes d’arreu del món a participar en un seminari sobre immigració, nacionalisme i l’estat-nació. Ens sentim petits petits, el J. i jo, amb les nostres motxilles i els nostres 20 anys, la nostra il·lusió i aquells nervis de quan els pares creuen que ja no ets un nen i et porten al teatre a veure una obra de grans per primera vegada. Alguns dels assistents ens pregunten curiosos d’on hem sortit i ens fa vergonya dir que no tenim cap doctorat ni hem cursat cap màster, però ja som dins i això és la Knesset, aquest és el parlament del que tant ens han parlat, aquest és el lloc que tot el món vigila. Amnon Rubinstein, actual degà de la facultat de dret de la universitat, exmembre de la Knesset i exministre de moltes coses, ens ensenya l’edifici i s’hi passeja com si fos casa seva, saludant a tothom. Aquest país és una gran família. Ens explica algunes anècdotes parlamentàries i el problema de governabilitat que suposa el fet que un 2% dels vots ja doni escons. Aviat es fa l’hora de dinar. La dada: un àpat a la Knesset costa el mateix que una caixa de cereals al súper (4’80€), i a més a més és deliciós. La conversa és interessant però el temps ens atrapa i ja hauríem de ser a la conferència: una taula rodona, gegant, acull totes les eminències. I nosaltres ens asseiem en un racó on tinc tot el que necessito: un endoll, una cadira i un aparell d’aquells que tradueixen. Evidentment, els membres de la Knesset parlaran en hebreu (Tzipi Livni i Eli Yishai, ministre de l’interior i president del Shas, el partit ultraortodox que tant enrenou genera a Israel).

Tzipi Livni arriba tard i quan entra la sala es fa el silenci. El ministre Yishai encara no ha arribat i el seu ajudant, un home guapo i molt segur d’ell mateix que ha estat enviat per entretenir-nos abans no arribi el ministre, no pot sinó callar de cop i volta. El posat de la Livni no està per hòsties: se la veu decidida i vol anar per feina, però hi ha alguna cosa en ella que desprèn afecte i això ni pot (ni vol) amagar-ho. Només porta un parell de fulls que no llegirà en tota la intervenció i no es cansarà de repetir que ella aposta per la construcció d’un estat palestí que pugui viure en pau amb Israel. Tzipi Livni fa cara de pensar molt bé. Quan parlen els altres se’ls escolta amb molta atenció i és rapidíssima a l’hora de rebatre el ministre, que arribarà no gaire més tard i sense congelar l’ambient com ho ha fet ella. Quan no parla té un posat exageradament seriós i mira un punt fixe mentre pensa la millor manera d’intervenir. Molt de tant en tant, quan el ministre xerra, esbossa en silenci un somriure que és de tot menys burleta. El somriure dels derrotats que han après dels seus errors i no hi tornaran a caure, la tímida satisfacció dels que saben que se’n sortiran i que estan fent les coses bé. Ha de ser molt dur per a ella ser la primera força de la Knesset i veure’s arraconada per un govern que aplega laboristes, ultraortodoxos i la dreta conservadora. I tanmateix la seva no sembla una oposició destructiva. Tzipi Livni no ven fum i les idees que deixa anar no donen lloc a l’ambigüitat. Parla del problema de la immigració no jueva (perquè la jueva aconsegueix la nacionalitat després de fer una aliya) i de com Israel és, per definició, un estat d’immigrants que s’ha trobat amb uns immigrants nous que no esperava (quina mena de gent no jueva hauria volgut venir a Israel 50 anys enrere?). Sense constitució, a més, aquest problema es fa molt més difícil de resoldre. Quan Amnon Rubenstein dóna la conferència per acabada Tzipi Livni té una estona per parlar amb tot aquell que se li acosta. No força cap somriure però s’interessa per cada conversa i mentalment va prenent nota de tot el que sent. Abans de marxar, un noi del grup que estudia el màster a l’IDC se li acosta per dir-li que s’està plantejant fer una aliya només per votar Kadima a les pròximes eleccions. I ella li respon, amb un somriure honest, que li ha alegrat el dia. La mesura del somriure és molt important en aquesta dona. Quan sortim de la Knesset el sol ja comença a pondre’s. I jo en surto enamorada de Tzipi Livni i convençuda que avui he sentit parlar la futura primera ministra d’Israel. I que quan sigui gran vull ser com ella.

Oh, Jerusalem

El viatge fins a Jerusalem el fem en tren. A estones, mirant el paisatge, penso que el meu Vallès devia ser més o menys així abans que tot es convertís en ciment. Aprofito per dormir, llegir una mica o tafanejar les guies de viatge que encara ara són un univers desconegut per a mi: quan viatjo m’atabala pensar que em perdo alguna cosa important i prefereixo passejar sense mapes i confondre’m amb la gent. Aquesta vegada, però, em sembla que això de fer-me passar per una israeliana més (cosa que em surt força bé) no serà gaire fàcil, perquè vaig amb 5 asiàtiques que criden força l’atenció, a banda d’un txec i un israelià. Arribem a Jerusalem cap a quarts de 4, just a temps per agafar el darrer el bus que ens ha de dur a la ciutat antiga abans que tot deixi de funcionar a causa del shabbat. Temps de deixar les bosses a l’hostal i pujar al terrat abans de fer cap al mur de les lamentacions. Des del terrat, la ciutat, silenciosa, sembla que vulgui passar desaparcebuda mentre es pon el sol i el vent fred ens acaricia la cara per ensenyar-nos que aquí sí que ha arribat la tardor. La cúpula de la roca brilla encara més amb els colors del capvespre i només els jueus que corren cap al mur trenquen el silenci d’aquest divendres que s’acaba. Com que encara no sabem on para el mur, ens limitem a seguir els homes (la majoria ortodoxos) que travessen el laberint que són els carrers de la ciutat antiga amb grans gambades. Control de seguretat de rigor (una mica més rigorós que els que contínuament s’han de passar quan s’entra a un supermercat, un centre comercial, una estació de tren o segons quins bars de nit) i ja som davant del mur, que diríeu que no té res d’especial si no fos perquè hi onegen banderes israelianes i centenars de jueus de tota mena hi fan les seves pregàries. Podria estar-me hores i hores mirant com preguen uns i altres: els ortodoxos es limiten a inclinar el cos repetides vegades mentre murmuren les pregàries amb el llibret a les mans, pares de família encorbatats llegeixen vigilant els nens de reüll, soldats que canten i riuen fent un trenet mentre ballen com si fossin en una discoteca, joves i no tan joves que s’abracen i salten com quan toquen la teva cançó preferida en un concert qualsevol i avis que, un cop han enllestit les seves pregàries, s’ho miren tot plegat amb un somriure que no amaga satisfacció. I el mur allà, el famós mur.

Després de sopar una mica al barri àrab, ens aturem a prendre alguna cosa en un bar de shishes. Estem cansats però com era d’esperar la nit s’anima i el G, que és de Jerusalem, ens porta al barri que no dorm mai, prop de la ciutat antiga. Bars i més bars acullen joves israelians no especialment religiosos que fan una cervesa o mengen un plat de pasta a les 3 de la nit. És fantàstic això de la llibertat. Com que nosaltres ja hem begut prou passem directament als postres i demano un deliciós pastís de formatge i un cafè. L’endemà ens maleïrem una mica per haver allargat la nit perquè a les 8 ja no hi ha qui dormi: a l’hostal el xivarri és insuportable i a fora els carrers de la ciutat fa molta estona que acullen turistes de tota mena disposats a regatejar. A les 11, el G. i el seu pare ens esperen a la porta de l’hostal per ensenyar-nos la ciutat. Ho veiem absolutament tot una mica per sobre: sabem que hi tornarem d’aquí a res i aquesta és la primera presa de contacte amb la ciutat. A mitja tarda, la M. i jo ens plantem al Sant Sepulcre per sentir-hi missa en francès, oficiada per un franciscà que si ens el trobéssim vestit de carrer no hauríem dit mai que ho és (aquí, per la banda catòlica només hi ha franciscans). La missa té lloc en una de les múltiples capelles que té el Sant Sepulcre en els seus múltiples pisos. La munió de turistes no esborren la sensació d’haver tornat a casa quan sortim de missa i, ja de nit i amb certa commoció, enfilem el camí cap a l’hotel. Els minarets criden a la pregària. Oh, Jerusalem, 3 vegades santa.”Que se m’encasti la llengua al paladar / si deixés d’evocar el teu record, / si no posés Jerusalem / al campdamunt dels cants de festa”.

Tots els noms d’Israel

Israel és passar calor a finals d’octubre, és sentir l’olor del camp quan es pon el sol a l’estiu a les 5 de la tarda, és la terra promesa on tots els jueus que he conegut se senten com a casa després d’haver deixat el país on han nascut. Israel són les festes, el vi, la cervesa Goldstar i el foc vora la platja, els llums de Festa Major o de Nadal que tenen un punt hortera i que s’encenen puntualment quan cau la tarda al centre de Herzliya. Israel són les classes d’hebreu amb les companyes de pis, són les festes multitudinàries amb auriculars al mig del carrer per no despertar els veïns, és la vida que passa tranquil·la però alhora vol que tots els minuts siguin recordats, i guardats, i estimats. Israel és no trobar cap espanyol enlloc, fer pedagogia, que quan en broma em vulguin fer enfadar em diguin espanyola. Israel és que gent de tot el món em digui que si no han tombat Catalunya en tants anys no ho faran mai més, Israel és que el món es faci petit, Israel són els jueus que no poden apuntar-se el teu número al mòbil un vespre de sàbat, els jueus amb kipà, els que no en porten, els que són israelians i els que esperen ser-ho algun dia, els àrabs i els pocs cristians. Israel és trobar a faltar un campanar o una església, és que res no funcioni durant les 24 hores del sàbat, són les converses de fum i unes ganes brutals d’aprendre. Israel és, sens dubte, la terra promesa, i haver de demanar perdó per l’antisemitisme barceloní. Israel és despertar-se i dir-se “hòstia, que sóc a Israel” després de 3 setmanes de ser aquí, és sentir-se com a casa, és passejar per Tel Aviv, agafar un tren cap a Jerusalem i dinar envoltada de soldats que tenen el temps just per anar a fer un mos. Israel és veure armes per tot arreu i haver-me deixat de sorprendre, és la hospitalitat, són les classes que em fan adonar que he perdut el temps estudiant 2 anys a Barcelona i aprendre, aprendre, aprendre, i deixar-me fascinar. Israel són un munt de socialdemòcrates en contra del seu govern, i les discussions a classe sobre la seva política. Israel és aprendre les disputes internes de les cèl·lules islamistes radicals, són lliçons d’estratègia i de diplomàcia, de guerra i de pau. Israel és trobar-se amb una pila de gent pel sopar del sàbat, i que et convidin a un sopar hillel i trobar-te cantant abans de començar a menjar. Israel és intentar cantar en hebreu una nit de karaoke, és ballar els hits israelians entre beguda i beguda, és veure La vida de Bryan una nit de sàbat amb un tall de pizza en una mà i un got de vi a l’altra, són els colors preciosos que té la terra aspra quan el sol se’n va i encara tens tota la tarda. Que algun jueu faci conyeta amb el sentiment de culpa catòlic, i que tingui raó. Israel és veure els partits del Barça al mig del carrer, és perdre’s pels mercats on s’hi troba absolutament de tot i on tothom crida i tothom riu. Israel són totes i cada una de les històries d’aquells que, amb poc més de 60 anys, han aconseguit fer d’aquest país el que és avui. Israel és dir un munt de vegades Israel i no acabar de ser conscient que, durant uns mesos, aquesta terra promesa és casa meva.

Nègueb, Mar Mort i història d’un refugiat

Pugem a l’autocar que ens ha de dur al desert del Nègueb a quarts de 8 del matí. Ja fa calor i només esperem que el viatge sigui prou llarg per poder dormir una mica. Passem el matí fent jocs de coneixença i esplai al mig d’una gran pineda i una calma absoluta, només interrompuda pels avions de guerra que de tant en tant creuen el cel i que els pins altíssims no ens deixen veure. Aquest país és brutal i totes i cada una de les prop de 150 persones que han decidit emprendre aquest viatge té una història fascinant per explicar. Jueus de tot el món que han decidit venir a estudiar a la terra promesa i esperen poder fer una Aliyah (és a dir, acabar esdevenint israelians) algun dia. Molts (de fet, moltíssims) busquen una vida una mica més prometedora que la que tindrien als seus països d’acollida, i és així com desenes de veneçolans jueus han volgut començar de nou a Israel. El J. m’explica que, si no fos per Chávez, segurament ell mai no hauria deixat el seu país.

A la tarda, després d’un bon dinar a l’ombra dels pins, ens dirigim a les coves de Tel Goded. Jo que em pensava que seria com visitar unes mines i la broma va resultar ser un túnel llarguíssim que, si tens sort i ets prou baixet, pots recórrer a quatre grapes. Naturalment no va ser el meu cas i vaig haver d’arrossegar-me com un cuc en la foscor més absoluta. Els jueus que s’hi amagaven quan els romans volien carregar-se’ls devien ser minúsculs (per anar bé). Quan sortim, la calor ja no ens fa gaire la guitza i el paisatge que tenim davant dels ulls té una nitidesa estranya. Els petits arbustos, que sembla que demanin perdó per haver crescut, s’han desfet de la pols que els cobria i es deixen tocar pel sol que quan es pon té aquell color de bronze. Fa vent i aquí no se senten avions, i a la llunyania s’albiren unes vinyes. No són vinyes verdes vora el mar, però tot plegat recorda una mica al Priorat. I a Menorca. Cap a les 6 de la tarda arribem al desert del Nègueb, on passarem la nit. Un campament beduí per a guiris, amb tota la seva hospitalitat. I ens vestim per al gran sopar després de fer un cafè i uns dolços artesans que crec que no m’agradaria tastar mai més. Al sopar no hi falta de res, però estem cansats i només volem asseure’ns a les gandules i deixar-nos impressionar per la immensitat del cel que a mi em fa tanta por. Ens procurem unes ampolles de vi i cervesa fresqueta mentre a dins la festa s’anima i sabem que tard o d’hora nosaltres també ens animarem a ballar els grans temazos. És amb aquest vi que conec el T., un dels nois d’Eritrea de qui el director ens va parlar el dia de la inauguració. Li dic que quan tingui algun problema aniré a buscar-lo, i que ara no en tinc cap però sí moltes ganes de parlar amb ell. Li fa vergonya i intenta treure ferro a la situació fent alguna broma sobre el primer dia, i sense deixar d’esbossar un somriure tímid (tan tímid que quasi no es veu) comença a explicar-me la seva història. El T. va marxar del seu país ara fa 3 anys, amb només alguns diners per pagar el guia que els havia de dur, a ell i al seu amic, a creuar fronteres sense passar per cap control policial. El T. va creuar 5 països diferents fent les voltes més estúpides per no ser ni descobert ni disparat per un soldat. A Eritrea, la dictadura no et permet sortir del país. I si ho fas i ets jove i el govern se n’assabenta, en el millor dels casos els teus pares han de pagar una multa estratosfèrica. Naturalment, si no poden pagar-la se’n van a la presó. O se’n van a la presó sense la possibilitat de pagar cap multa, si aquell dia el govern ho decideix així. El T. fa tres anys que no veu els seus pares i ser fill únic no ha posat les coses gaire fàcils a la seva família, que tant el troba a faltar. El T. només espera poder ajudar els seus pares i tornar algun dia al seu país. A Herzliya estudia Govern, i no m’ho vol reconèixer però crec que la seva il·lusió és aprendre a governar i tornar al seu país per fer-lo una mica més lliure. M’explica que a ell no li agrada el mar però que a la seva terra la costa té quilòmetres i quilòmetres que no t’acabaries mai, i que Asmara, la capital, és un paradís d’arquitectura italiana al mig de l’Àfrica. Quan parla del país, de la terra, els ulls se li entelen. Suposo que aquesta part no la tenia assajada i no pot dissimular la feblesa. Jo m’he d’esforçar per no tancar els ulls i evitar així que una llàgrima em rodoli galta avall. El T. ha tingut sort de poder marxar del país: té amics que van ser cridats a files fa 12 anys i mai més no se n’ha sabut res. I jo he tingut tanta sort que quasi em fa vergonya.

Aquella nit, entre balls i converses, vam dormir poquíssim. Ens esperava una excursió al Nègueb, i unes pujades a uns turons que sembla que s’hagin de desfer en qualsevol moment. Però no es desfan i no hi ha cap ombra. El sol no té cap pietat. Horrorós. Horrorós fins que, ja de baixada, aconseguim refrescar-nos en una de les cascades que s’obren pas entre la duresa de les roques. Havent dinat, ens banyem al Mar Mort, que per cert està sobrevalorat: és una bassa immensa d’aigua calenta que pica moltíssim. A la tornada, Jerusalem com un gran temple quan cau la tarda. Hi tornarem aviat.

“Benviguts a l’única democràcia de l’Orient Mitjà”

El director de l’escola internacional de l’IDC Herzliya és un home dur que sembla tirar sempre pel dret. Té aquell posat de mascle alfa que ja arriba a la seixantena i uns gestos que sense ser autoritaris denoten convenciment. Sembla fred però no frívol, potser més llest que intel·ligent i amb un sentit de l’humor una mica més aspre del compte. D’origen nordamericà, va venir a estudiar a la Universitat hebrea de Jerusalem i va haver de lluitar (amb orgull) a la guerra del Yom Kippur. És el primer dia d’universitat i l’home en qüestió puja a l’escenari per donar la benvinguda als estudiants que han decidit venir a Israel a estudiar la carrera sencera. Fa una calor infernal i des del faristol ens anima a deixar les cadires i seure a la gespa, sota l’ombra dels arbres. “Vinga, sou lliures de moure-us; sou a Israel, la única democràcia de l’Orient Mitjà!”, i enceta el discurs. Pregunta al públic si hi ha algú de Sudan i dos nois del meu costat aixequen el braç. “Nois, pot ser que durant aquestes primeres setmanes trobeu a faltar casa vostra, penseu que teniu molts problemes i que res us surti bé. La burocràcia a Israel és complicada i vosaltres heu pres una decisió difícil. Però quan penseu que les coses no poden anar pitjor, quan us sentiu desplaçats, parleu amb aquests nois: els vostres maldecaps s’esvairan de sobte quan us expliquin el malson que ha estat per a ells deixar casa seva”. Aquests dos nois del meu costat, als quals sembla que no els falta de res, són refugiats. Es fa el silenci durant uns instants. I acte seguit tot l’auditori comença a aplaudir.

L’endemà, entre paperassa i excursions al supermercat, hi ha la primera festa de la universitat. El que a Barcelona són un munt de peluts que van més fumats del compte i amb una ampolla de litre i mig a la mà, aquí són nois (alguns amb quipà) amb una copa de vidre plena de cervesa o xampany. És la festa del sindicat únic i la banda de la universitat toca Roy Orbison o els Beatles mentre la gent balla, xerra pels descosits o fa cua per aconseguir un entrepà calent o una cervesa. Entre cançó i cançó coneixem el Noam i el Gili, que tot i ser una mica més grans que jo comencen la universitat enguany. Quan li dic al Noam que sóc de Barcelona no s’ho pensa dues vegades i fa esforços per parlar-me castellà, però de seguida li dic que el castellà no és la meva llengua i canviem al francès, que encara que tampoc no ho sigui és més bonica que l’anglès i ell s’hi sent més còmode. Els seus pares són (o eren) francesos, malgrat que ell ja va néixer a Israel. M’explica que ja fa un any que va acabar el servei militar i que és un orgull servir el seu país, el qual troba molt més atractiu que França amb els seus pretensiosos francesos. Com el Gili, exballarí professional tip de recórrer el món amb una companyia o una altra, el Noam està en contra dels assentaments. Però saben que, amb assentaments o sense, els barcelonins no poden ni veure’ls. I és així com m’he de tornar a justificar, després d’haver-los explicat que Catalunya no és ben bé Espanya. Som els últims de la festa i tots dos ens acompanyen a casa. Ens donem els mòbils i quedem que visitarem junts Jerusalem, la terra que el Gili ha trobat a faltar durant aquests últims anys. A casa, la companya italiana ha convidat a sopar alguns amics italians. La nit s’allarga al Theodor, el pub que, com la ciutat on vivim, porta el nom del pare del sionisme. Toca karaoke i en tota la nit només podem seguir tres cançons en anglès, la resta són grans hits en hebreu molt enganxosos i ballables. Quan tornem, la noia de Hong Kong que faltava ja ha arribat al pis i no serà fins l’endemà que, davant d’un bon cafè (enyorat cafè!) i entre broma i broma, m’explicarà les atrocitats del règim xinès. Entre tots els estudiants que he conegut, la primera pregunta sempre és la mateixa: “Per què Israel?”. Demà anem a passar un parell de dies al desert de Judea. “Israel, Israel” encara és el primer que em ve el cap quan em llevo. Crec que encara no m’ho acabo de creure.

Moltes coses i poc temps

Primer dia a la universitat, primeres festes, alguna migdiada ara que ja tinc coixí i comença a entreveure’s la tardor. Primeres coneixences (“Barcelona! Oh, I love Spain”) i també primeres discussions. Quina mandra això de justificar-se a cada frase, i quines ganes de viure en un país normal per no haver de donar explicacions pesades cada vegada. Moltes coses, moltes. I poc temps per escriure-les. Però prometo fer-ho demà.

Israel, dia 4. Necessito tardor.

Un cop més he esperat que el sol comencés a pondre’s per sortir de casa i anar a la universitat a buscar la clau del pis nou on m’havia de trobar amb la meva companya índia. He sortit amb els auriculars posats i fent sonar l’aleatori de la maquinola, tement desentonar per fer-la anar en aquella hora que començava el sàbat. Però de seguida s’ha fet de nit i la llum de les teles es continuava veient des del carrer, la gent feia anar màquines o sortia a córrer o agafava el cotxe. Tot semblava propi d’un dia normal menys els rius d’homes que, amb la quipà i un llibre sota el braç, devien dirigir-se a la sinagoga. El pis nou és grandiós i la meva habitació seria la millor si no fos perquè, mentre no arribi l’hivern, hi fa una calor d’infern. No hi ha aire acondicionat i tampoc no sé si podré caçar internet d’alguna banda. A la cuina hi falta de tot, però ja ens arreglarem. Sopant amb S. al mateix restaurant de cada dia penso que seran difícils i divertits alhora els equilibris que haurem de fer per entendre’ns amb les qüestions domèstiques: dues nordamericanes, una índia, jo i una altra noia que vés a saber d’on ve. Demà al migdia me n’aniré cap al pis nou. Avui no tinc més ganes d’escriure.